David Byrne i Black Crowes firmen una carta d’amor a la música

Després de capbussar -se en una piscina d’indie la segona jornada, el Cruïlla va tornar ahir divendres a la barreja estilística que ha convertit en senya d’identitat. El cartell convidava a canviar de gènere des de l’inici amb Dan Peralbo i El Comboi , passant per la zambiana Sampa the Great , un Alizzz minimalista amb només bateria i guitarra, el tecno en la versió rave de Zahara i la instrumental de Meute , la nova escena de bandes guitarreres de Madrid representada per Parquesvr i Ultraligera , el jazz barrejat amb afrobeat d’ Ezra Collective o la cúmbia hiperhormonada de Bomba Estéreo .

Tot i això, si hi havia dues bandes que cridaven l’atenció, eren els Black Crowes i l’etern David Byrne, rock meridional i pop imaginatiu que van aplegar la major part dels assistents en una jornada en què la gran sorpresa (a part dels núvols que van rebaixar generosament la calor) va arribar amb l’actuació d’ Arde Bogotá, presents al cartell amb el pseudònim Bigger Splash, que, en la línia d’ Olivia Rodrigo al Primavera Sound, van alegrar el dia de no pocs seguidors de la formació rock murciana amb un nou single.

Byrne va sorprendre amb 13 músics, cada un amb el seu instrument, en moviment constant a l’escenari

Una de les funcions de l’art és guiar les persones, i David Byrne va fer servir la seva flauta màgica per portar-nos a l’amor i la unitat a través de la música, el ball i la simbologia que envolta el xou que ahir a la nit va presentar al Cruïlla. Unitat, la dels 13 músics sobre l’escenari igualats per un mateix vestit blau i la llibertat de moviment que els donava portar els instruments lligats al cos: guitarres, vents, però també teclats i percussions amarrades mitjançant arnesos. I amor, el que transmetien amb la constant interacció entre ells, mirant-se, tocant-se, interactuant en coreografies de vegades naïfs, amb aquest toc de vergonya que permet desprendre’s de totes les pors quan un balla.

Tot i que el motiu de la visita de Byrne era presentar Who is the sky?, el repertori va estar colonitzat per l’etapa Talking Heads, la banda d’ art rock que va crear fa mig segle per firmar Psycho Killer o Burning down the house entre el pop, el rock i la new wave de finals dels setanta. Amalgama de gèneres per desplegar inquietuds artístiques més enllà de la música, idea que Byrne manté als 74 anys,

Poc van trigar ahir a la nit a tornar a les arrels amb l’alegre And she was després de començar amb una solemne Once in a lifetime amb només teclats, cordes, i una imatge de la terra vista des de l’espai. D’aquí va passar a Everybody laughs, començament del nou disc amb un títol que ja indicava la voluntat i el caràcter que es volia conferir a la cita, i que va ser ràpidament compartit pel públic a còpia de ball i palmes (també esbroncades quan va felicitar Espanya per guanyar al Mundial), un ambient que donava la raó al lema del festival: el Cruïlla és casa.

Sempre a la recerca del ritme que mogués la banda, amb la suau cadència de Strange overtones de la dupla Byrne/Eno, la síncope de Houses in motion o la caribenya ( Nothing but) flowers. Cadascuna amb la seva coreografia, el músic escocès va aconseguir una vegada més atrapar amb el mínim d’aparell, com va fer al seminal concert Stop making sense del 1983.

Un parell d’hores abans, en l’ennuvolada tarda barcelonina, els Black Crowes van sortir a matar amb Remedy i Chris Robinson desfermat, els seus collarets i braçalets ballant al ritme dels seus peus descalços mentre sumava la veu a les dues coristes que acompanyaven el sextet.

“ Good evening, rock’n’roll mother fuckers !” va saludar Chris amb tota la desimboltura que s’estalviava el seu germà Rick, concentrat a tocar la guitarra. La parella va centrar l’aparició en la primera època de la formació amb una sola aportació dels dos últims discos, la potent Rats and clowns, prova que els capdavanters del rock meridional no perden força.

Els germans van afegir al compte clàssics com Sting me, amb cors soul. El va seguir el country rock de Jealous again i My morning song , aroma a tuguri d’Oklahoma i doble solo de guitarra de Rick i l’argentí Nico Bereciartúa que hauria agradat a altres germans meridionals, els Allman.

Fins a cinc talls van treure del seu primer LP, The southern harmony and musical companion, el més recorregut amb Shake your money maker, de què no van oblidar Twice as hard, potser la seva cançó més coneguda, que va tancar un concert tan generós en celebrats solos com ho va ser Cully Symington amb la bateria.

Chris va riure quan va veure la reacció del públic quan va sonar Wiser time, amb dotzenes de barrets de palla volant poc abans de prendre un descans perquè el seu germà cantés Oh! Sweet Nuthin, de Velvet Underground. Per tant, Chris va prendre aire per atacar l’última part del concert, en què va sobresortir She talks to angels, amb el vocalista recuperant el paper de predicador extasiat de la cort dels miracles, propagador de l’amor com Byrne, però, en el seu cas, de l’amor pel rock, celebrat com una victòria pels que van preferir la música al futbol.