Cubarsí l’intrèpid

És possible que Pau Cubarsí no hagués provat el xut des de fora de l’àrea si el porter hagués estat Courtois, lesionat i substituït, i no Lammens, element secundari a qui li va caure de sobte un marro a sobre amb forma i pes de piano de cua. És probable que Courtois, en qualsevol cas, hagués blocat la pilota. Sigui com sigui, detectar les debilitats sobrevingudes de l’adversari és part essencial del futbol i el central català, el Mundial del qual es correspon més amb el d’un gos vell que amb el d’un cadell de 19 anys, va decidir avançar uns metres i deixar anar la cama dreta a 20 metres de porteria. Hem vingut a jugar.

La intrepidesa de Cubarsí el descriu individualment, però serveix per fer extensiu el seu retrat a tota la selecció espanyola. Sent aquest esport extremadament capritxós, a Los Angeles hi va haver un equip molt més insistent i inconformista que un altre, en aquest cas Bèlgica, incloent-hi l’entrenador, un Luis de la Fuente els missatges del qual des de la banqueta solen ser sempre audaços en contextos complexos, sense caure en la temptació de preservar el que es té per por de perdre-ho, sinó al contrari. Futbol atrevit recompensat.

L’entrada de Merino en la zona Cesarini com un ganivet ardent en mantega ja és un clàssic, però la introducció de Nico Williams al camp amb empat a un va molt més enllà. Com si ja pensés en la semifinal de dimarts contra França, Espanya va recuperar els minuts finals la coincidència de Lamine Yamal i el basc al camp ocupant els dos extrems. En una entrevista de Dani Martínez amb els dos nois, l’actor i còmic s’aliava amb Williams en l’elogi dels francesos i Lamine, de manera natural, els responia: “Però, Nico, i nosaltres, què?”. La possibilitat que aquests dos futbolistes, principals responsables del títol de l’Eurocopa del 2024, es retrobin en el moment de la veritat augmenta les possibilitats d’igualar les forces amb França. Hi són Mbappé, Olise, Dembélé, Doué ..., però Espanya té Nico i Lamine, secundats per un Dani Olmo en una versió deliciosa i un centre del camp superior al dels de Deschamps. És favorita França, però potser no tant.

El mèrit de guanyar Bèlgica

Bèlgica és una selecció més molesta que modesta. No te’n pots fiar. No té el pedigrí de les grans, però aplega de tant en tant generacions de molt bons futbolistes. L’última ha estat la millor, tercera a Rússia 2018, liderada pels avui crepusculars Lukaku i De Bruyne, un migcampista que en plenitud era un espectacle com a galvanitzador del joc tant del seu país com del City campió. Posseeixen un gen competitiu que els fa especials a les grans competicions. No són Croàcia, però gairebé.

En un salt de 40 anys, el gol de De Ketelaere, el de l’1-1, el podria haver firmat el mític Ceulemans, un dels noms destacats d’aquella Bèlgica que va fer fora Espanya del Mundial el 1986 amb l’elegant Enzo Scifo, el barbut Gerets o el mític porter Jean-Marie Pfaff. La grandesa del Mundial resideix en el seu valor com a fàbrica de records. És probable que d’aquí 40 anys els joves d’avui s’asseguin en un bar per parlar de Lamine i Nico. I, aposteu per això, també de Cubarsí, aquell central jove i intrèpid.