Percepcions i resignació

La pitjor manera d’aproximar-se al fenomen creixent de la dreta radical és considerar-la únicament un artefacte d’enginyeria política manipulat per xamans perversos, experts en la manipulació de les ments. Aquest punt de vista insisteix a atribuir el creixement d’aquestes formacions, Aliança Catalana i Vox al nostre entorn, bàsicament a la desinformació i a la falta d’escrúpols dels seus dirigents en l’art de l’engany. Des d’aquesta perspectiva, el ciutadà –tan innocent com estúpid– esdevé un insecte atret fatalment per la llum ultraviolada que l’acabarà cremant.

Tot això pot ser més o menys cert. Però sens dubte no és gaire diferent a com es maneja tota l’oferta política en una democràcia de masses. La demagògia, l’exageració i la desinformació són moneda d’ús comú en tot l’espectre ideològic. També ho és l’intent d’activar la resposta visceral de l’electorat. I sent això compartit, insistir a explicar-nos l’alça de les opcions radicals gairebé exclusivament a través d’aquests arguments resulta d’allò més confortable, però també mandrós. I sens dubte només serveix per enganyar-se un mateix i els altres­.

Diem confortable. I sens dubte ho és, ja que ens permet ser, des de les nostres talaies, indulgents amb els ciutadans seduïts per aquestes formacions sense que calgui criminalitzar-los. Són, diguem-ho així, bona gent en males mans. I com que no són més que víctimes de la manipulació i la desinformació, n’hi hauria prou amb saber la veritat per recuperar el sentit comú i que el cel tornés a lluir serè sobre els seus caps. I hi afegim que això és enganyar-se a un mateix i als altres perquè nega de soca-rel la possibilitat que sigui la pròpia experiència ciutadana, per descomptat que atiada a través d’organitzacions polítiques, la que dirigeix molts votants a experimentar amb els extrems­.

Moltes de les coses que escoltem avui, que segments cada vegada més amplis de població reben amb aquiescència, els mateixos que ara les abracen les haurien titllat de ridícules i les haurien condemnat a la marginalitat fa uns anys. De fet, ja hi havia aleshores qui les deia. I efectivament, una majoria aclaparadora els dispensava el tracte de friquis o bojos, se’n feien el desentès o els responien amb indiferència o directament a través de la burla.

Cal preguntar-se , doncs, per què passats els anys aquest material ideològic, que ni tan sols estava entre les referències del su­permercat de la política, no només ocupa ara un lloc preferent a les prestatgeries dels lineals, sinó que es ven com xurros.

La temptació d’experimentar amb la dreta radical és una resposta al conformisme de la política tradicional

Per contestar-nos, o més aviat per mantenir en peu la idea consoladora que en realitat tot s’explica per un teatre de marionetes eficacíssim, s’explota la idea de la “percepció”. Aquest és un ungüent d’allò més ineficaç. Ja que consisteix a negar al ciutadà la seva pròpia experiència per intentar obrir-li els ulls a través de les estadístiques oficials o els discursos benintencionats. La resposta acostuma a ser la contrària del que es pretén, ja que aboca el ciutadà no només a enrocar-se en la seva posició, sinó a convèncer-se també que no hi ha cap solució possible a través de les ofertes polítiques plenament institucionalitzades que manegen escenaris teòrics molt allunyats de les voreres i els carrers.

Si l’argument de la “percepció” sembla insuficient, se n’ofereix en molts casos un de pitjor: la resignació. Pot ser que en alguns temes el ciutadà seduït per allò ultra tingui raó, només que no queda altre remei que aguantar. Les coses són així i així és el temps que ens ha tocat viure. Coses de la globalització, la tecnologia, el capitalisme turbofinancer i tot el que vulguem posar a l’olla. No cal dir que des del rigor, això és essencialment cert i no hi ha fórmules màgiques ni ràpides per revertir segons quin tipus de problemàtiques. Però quan la resignació es torna hegemònica, el que el ciutadà adverteix és una mena de conformisme de la política tradicional, o pitjor encara, una rendició d’aquesta que li impedeix actuar amb energia, decisió i un mínim d’eficàcia per aturar segons quines qüestions.

Arribats aquí, la temptació d’experimentar amb la radicalitat es torna no només suggeridora, sinó també comprensible. I a aquest punt, pugen al carro no només els feligresos que creuen en solucions miraculoses, sinó també els que des de l’escepticisme conscient afirmen voler que, almenys, “passi alguna cosa”. El què? No ho acaben de saber. Però volen agitar el vesper.