Burnham té molts projectes però molt pocs diners per dur-los a terme

Quan el liberaldemòcrata David Laws va prendre possessió del seu despatx com a nou secretari del Tresor en el govern de coalició de David Cameron després de les eleccions del 2010, el primer que va trobar a l’escriptori va ser una nota que li havia escrit el seu predecessor, el laborista Liam Byrne: “Ho sento, però no queden diners”. Si Keir Starmer tingués sentit de l’humor, deixaria a Downing Street un missatge idèntic per al seu successor, Andy Burnham.

Allò va ser una broma, perquè comparat amb ara, fa 16 anys, i malgrat el crac del 2008, sí que hi havia diners. Burnham es troba amb un país que necessita desesperadament inversió en infra­estructures, indústria, intel·ligència artificial i noves tecno­logies, un exèrcit que demana més armes d’última generació per afrontar l’amenaça russa, una despesa disparada en me­dicina pública, beneficis, pen­sions i Estat de benestar, i sense marge per demanar més lliures als mercats perquè el deute públic ja és un 100% del PIB.

Literalment no hi ha diners ni per complir els objectius promesos de descarbonització i energia verda ni per millorar la situació dels 13,4 milions de britànics considerats oficialment pobres (un 20% de la població, entre ells 4 milions de nens i 1.7 milions de pensionistes) ni per invertir significativament al pou sense fons que és l’NHS ( Servei Nacional de Sanitat) ni per a un programa solvent d’assistència a les persones grans ni per a la construcció del milió i mig d’habitatges socials promesos, reduir el preu de l’energia, alleujar el cost de la vida i no diguem igualar el nord pobre amb el sud ric (el Regne Unit és un dels països d’Europa més centralitzats i amb més desequilibri geogràfic).

El manifest amb què el Labour va guanyar les eleccions del 2024 fa molt difícil un acostament a Europa

A les carpetes elaborades per Andy Burnham per quan rebi les claus del número 10 (probablement el 20 de juliol), n’hi ha un munt que diuen “costa diners” i un altre que diuen “no costa diners”. Entre aquestes últimes hi ha un acostament més gran a Europa, el trasllat de part de les oficines del Govern a Manchester, la nacionalització parcial (control públic) de l’aigua i les empreses d’energia, i una possible reforma electoral que canviï el sistema majoritari per un de proporcional, malgrat que tots els primers ministres ho contemplen però a l’hora de la veritat es fan enrere (tornarà a passar si la ultradreta deixa de ser una amenaça per arribar al poder).

Tot seria més senzill si el país no estigués endeutat fins al capdamunt, els impostos fossin els més alts en 70 anys o el manifest laborista heretat per Burnham (i que assegura que respectarà) no prohibís expressament pujar la càrrega fiscal sobre la renda, l’IVA o el cost de la Seguretat Social que paguen els empleats. El marge de maniobra per al nou primer ministre és petit, i entre les opcions que estudia hi figura una taxa al valor del terreny (land tax ) que substitueixi l’IBI i perjudiqui els propietaris d’habitatges costosos a Londres i el sud del país.

Una altra idea per esgarrapar uns quants milions seria igualar el tipus fiscal sobre les plusvà­lues al de la renda (actualment és inferior), però per a això neces­sitaria persuadir els mercats ­financers que controlen les regnes de l’economia del Regne Unit i no van tenir paciència amb les reformes promeses per Liz Truss; tant és així que se la van carregar en un tres i no res (45 dies). Theresa May va proposar sense èxit que part de l’impost hereditari es dediqués per força a finançar les cures que requereix la gent gran, i ara Burnham podria ressuscitar la idea.

El nou premier ha promès millorar les infraestructures, construir habitatge i invertir en sanitat

Starmer li deixa la casa de cap per avall, no només en economia sinó també en defensa i política exterior, amb les relacions amb Donald Trump molt deteriorades, i l’acostament a la Unió Europea més cosmètic que substantiu (la cimera bilateral prevista per a aquest mes s’ha ajornat pel canvi d’ inquilí a Downing Street). El manifest del Labour descarta expressament el retorn a la unió monetària, el mercat únic i la llibertat de moviment de treballadors, cosa que restringeix enormement les possibilitats. En dos anys ni tan sols ha estat possible concretar els plans perquè joves del continent puguin passar un parell d’anys estudiant al Regne Unit per la ­insistència britànica que paguin matrícules com a estrangers, molt més altes que les que s’apliquen als nacionals. La màxima ambició és una equiparació dels estàndards agrícoles i de productes químics i agropecuaris per facilitar el comerç.

Superar el centrisme sonso i sense carisma de Starmer no li serà difícil a Burnham. Més complicat serà trobar diners.