De l’“Espanya ens roba” a l’amenaça del “califat”

La justícia europea es pronunciarà la pròxima setmana sobre l’amnistia que el Govern de Pedro Sánchez va aprovar per als líders del procés. Si l’avala, s’estarà a punt d’acabar la crisi constitucional més important d’ Espanya en aquesta etapa democràtica. Mentrestant, la societat catalana ha virat en les seves preocupacions des d’aquella tardor del 2017 que van fer detonació les actuacions judicials contra els membres del Govern a partir de la declaració unilateral d’independència, però la política no ha abandonat el populisme com a eina per acostar-se als votants. Al contrari, aquesta tendència s’ha accentuat. El vertiginós creixement d’ Aliança Catalana ( AC) que llancen totes les enquestes és un fenomen que revela fins a quin punt aquesta societat comparteix les actituds del seu entorn europeu. Marine Le Pen té més opcions que mai de convertir-se en presidenta de França, de la mateixa manera que l’auge independentista va coincidir amb el Brexit.

Són moltes les causes de l’alça d’ Aliança. Des del descontentament per les condicions socioeconòmiques, passant pel fracàs del procés, el deteriorament dels serveis públics o la influència de les xarxes socials. La palanca que impulsa el seu ascens és comuna a la resta de populismes actuals en voga: el retret a la immigració com a origen de gairebé tots els mals a partir d’un nacionalisme excloent que es resumeix en el lema “els catalans primer”. Si durant el procés l’eslògan que va prendre la metxa va ser “ Espanya ens roba”, ara Aliança s’oblida significativament d’ Espanya i d’un missatge que està esgotat per enfocar el seu discurs en l’amenaça del “califat”.

Amb aquests elements, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, en la línia d’altres enquestes, atorga el partit de Sílvia Orriolsun ascens des dels dos diputats actuals a 24, fregant el segon lloc al Parlament. Les conseqüències per a la política catalana (i probablement per a l’espanyola en el futur) són imprevisibles. Però ja s’ albira un nou eix polaritzador de la societat. Si durant més d’una dècada la divisió va girar entre partidaris i detractors de la independència, cal veure si el que s’està conformant ara és un xoc clàssic entre esquerra i dreta, portada aquesta última a l’extrem, o a un enfrontament entre forces que defensen les institucions actuals i l’ampliació dels drets civils, és a dir, el bloc de la democràcia liberal, i el d’aquells que busquen una retallada de llibertats en nom de la seguretat i la preservació de la identitat, que podríem denominar el bloc d’inspiració il·liberal, amb Vox i AC (gairebé el 30% de la Cambra, segons el CEO), en què els progressistes intenten ficar també al PP.

La divisió per la secessió dona pas al xoc entre democràcia liberal i una altra d’inspiració il·liberal

En aquest esquema, tractar de ­mantenir l’equidistància no dona rèdits. És un dels factors que estan perjudicant Junts. El més vistós de l’ enquesta del CEO és l’ascens d’ Aliança i el seu correlat en la caiguda d’un partit hereu de la força hegemònica a Catalunya durant més de tres dècades. En la mesura que cada vegada és més evident que el PP només podrà governar aliat amb Vox, a Junts se li complica l’equidistància entre populars i socialistes, el discurs que tots dos són dues cares de la mateixa moneda des del punt de vista d’un independentista català.

Carles Puigdemont només compta amb els seus set diputats al Congrés per fixar el seu missatge, ja que a Catalunya no són determinants. Si finalment se li aplica l’amnistia, podrà agafar les regnes del partit i decidir cap al novembre si dona a Sánchez una ampolla d’oxigen en forma de pressupostos o no. A la Moncloa creuen que el no ja ho tenen assegurat, però estan disposats a negociar contrapartides econòmiques a més de provar de complir els compromisos pendents perquè Junts pugui afegir-se.

En qualsevol cas, després de les eleccions municipals del maig, Junts haurà de prendre decisions sobre Aliança, és a dir, en quin bloc se situa a l’hora d’arribar a acords per governar a les institucions locals. El partit d’ Orriols espera aconseguir representació a Barcelona, cosa que li permetrà superar una imatge aferrada a la Catalunya interior i fer així un salt qualitatiu. A Barcelona és on s’han visualitzat com en cap altre lloc les tensions a dintre de Junts entre els defensors de l’estil de la vella Convergència, els partidaris de Puigdemont i altres corrents interns.

El discurs que el PSOE i el PP són el mateix ja no és rendible per a Junts

Aliança presentarà a tot Catalunya unes 150 candidatures i pot condicionar algunes alcaldies de Junts. El PSC allargarà la mà a Puigdemont, però si hi accedeix es col·locarà al costat dels seus principals competidors a la Generalitat, els socialistes i ERC. L’Executiu català està en mans d’una aliança d’esquerres cada vegada més explícita després del suport dels republicans i els comuns als pressupostos de Salvador Illa. Segons el CEO, l’estratègia li resulta rendible a ERC, tot i que l’enquesta reflecteix un cert dopatge derivat de l’“efecte Rufián”. El partit de Oriol Junqueras atreu vot del PSC gràcies a la figura del seu portaveu al Congrés, que tants problemes interns provoca a la direcció d’ERC i amb les seves bases. És una dada a tenir en compte, ja que indica que ara mateix els transvasaments entre sigles es produeixen més per influència de l’eix ideològic que per l’independentista.

El PP i Vox ja no reben el plus de vots dels motivats en contra de la secessió. Potser per això els populars es proposen de parlar als catalans d’altres assumptes que no siguin el procés. És més, si pel PP fos, més val que Puigdemont torni com més aviat millor i, com va dir Alberto Núñez Feijóo, girar full per concentrar-se en el missatge de desbancar Sánchez de la Moncloa. El terratrèmol polític que s’està gestant a Catalunya acabarà per afectar la política espanyola en algun moment. Ja se sap que la història no es repeteix, però rima.