A propòsit de Lamine

Lamine Yamal ha marcat un gol en el Mundial i no ha fet una assistència, segons les dades oficials. Les de Lamine són xifres molt magres per als malalts de l’estadística i els que no atenen les subtileses del futbol. El cas és que Espanya jugarà dimarts la semifinal contra França i aquesta evidència seria impensable sense la potent contribució de l’extrem del Barça.

El Mundial va començar amb Lamine al banc. Una lesió muscular li va impedir de jugar les cinc últimes setmanes de la temporada. Va disputar els últims 20 minuts contra Cap Verd perquè el partit ho clamava, no perquè estigués en bones condicions. El seu ­ingrés no va modificar el re­sultat, però sí que va impactar en el joc.

Lamine ha estat titular a les cinc victòries que van seguir l’empat amb Cap Verd. Va marcar el primer gol contra l’Aràbia Saudita i va descansar al segon temps. Des d’aleshores, què ha fet Lamine per l’excel·lent recorregut d’ Espanya al Mundial? Ningú no contestarà millor a aquesta pregunta que les seves víctimes, els laterals esquerres de tots i cadascun dels rivals a què s’ha enfrontat Espanya.

Els quatre següents matxs – l’Uruguai, Àustria, Portugal i Bèlgica– han repetit el mateix format: els marcadors de Lamine destruïts. El lateral uruguaià Sanabria va abandonar el partit al minut 69. Va ser l’actuació més discreta de Lamine, però el seu efecte sobre els defenses s’ha convertit en síndrome. Mediada la primera part, l’austríac Laimer, competent titular al Bayern, va ­començar a boquejar a la recerca d’oxigen, rebentat per Lamine.

Sabitzer, el millor futbolista austríac, va haver d’ endarrerir la seva posició per establir el cànon de rigor: dos marcadors contra Lamine. Espanya va guanyar sense despentinar-se. La fixació per Lamine va obrir rutes en altres sectors del camp. A través d’aquest avantatge, Espanya ha acabat trobant el seu joc, el d’un equip fiable, solvent i competitiu. Ha concedit molt poc al capítol defensiu i s’ha garantit el control dels partits amb una versió imperial de Rodri.

Gran part de la impactant impressió que va generar Espanya a l’Eurocopa del 2024 va ser per les victòries sobre quatre equips campions del món: Itàlia, Alemanya, França i Anglaterra. Era un equip sense grans expectatives que va passar de sospitós a fascinant, en bona part per la sorpresa que va provocar Lamine. Aquella criatura, que va fer17 anys un dia abans de la final, en farà 19 demà. Ja no és una estrella emergent a qui rivals li concedien les llicències que ara pretenen prohibir.

Dos contra un, és el missatge. Cap altre jugador del Mundial, ni Olise, ni Dembélé, ni Vinícius, no ha merescut una atenció tan exclusiva. L’infranquejable Nuno Mendes, el millor lateral del món, va rebre l’ajuda més inversemblant que es recorda: João Félix, sorprenent doble lateral. Per una vegada va abandonar la natural mandra defensiva. La repetició d’esforços de Nuno Mendes al marcatge a Lamine va acabar en lesió muscular (minut 57) i drama per a Portugal, que va perdre pistonada al partit. Per allà es va aclarir el panorama d’ Espanya.

En aquest Mundial, on es diu que no brilla, Lamine acomiada laterals com qui renta. De cadascú fa un Di Marco, el sofrent defensa de l’ Inter de Milà, que va passar un calvari amb l’extrem blaugrana a la semifinal de la Lliga de Cam­pions. L’últim ha estat el belga De Cuyper. Va desfilar cap al vestidor al minut 60, rebentat en una missió en què va rebre la militar ajuda de Doku. El regatejador del City va estar molt més preocupat de tapar Lamine al vèrtex de l’àrea belga que de fer servir les seves habilitats a l’àrea espanyola.

Si aquest Mundial diu alguna cosa de Lamine, és que les seves escarides estadístiques oficials no expliquen l’incalculable valor de la seva aportació a un equip que és on se’l suposava. Difícil creure-ho sense Lamine, sense aquesta edició de Lamine, a les seves files.