“La idea de tenir sempre més és perillosa”

Totes les societats, desgrana l’economista britànic Tim Jackson (1957), s’aferren a un mite, pel qual viuen. El de la nostra societat és el del creixement. Un creixement etern que un dia solucionarà tots els nostres problemes. És útil, admet, quan es té poc. Però en excés comença a causar desequilibris. “La prosperitat humana té a veure sobretot amb la salut”, assenyala. I creu que el mite del creixement, impulsat per economistes homes que s’han dedicat a la productivitat, l’eficiència i la mà invisible del mercat, i que han deixat de banda el “cor invisible de la societat”, el treball mal remunerat de les dones, ha fallat. Jackson, autor de Postcreixement i emèrit de la Universitat de Surrey, pensa que és hora de canviar-lo. Publica L’economia de la cura ( Arcàdia), que apareixerà en castellà a Paidós a l’octubre.

El mite del creixement continu és avui més fort, no sabem viure sense ell” Un mite esquiu

Afirma que el mite del creixement regna a la nostra societat. Què significa?

Avui fins i tot és més fort que abans. Ho veiem en els discursos polítics, les actituds militars, les demandes territorials. Avui ens aferrem desesperadament a un credo, és una idea sense la qual no sabem com viure. El creixement que volem continua sent esquiu, però així donem sentit al nostre món i articulem el poder.

Les guerres, el retorn de l’extrema dreta, estan relacionades amb això?

Sí. Part de la responsabilitat recau en els ideals neoliberals dels sectors poderosos de la societat, a qui ara se’ls diu la classe Epstein, un grup de persones que controlen el poder i la riquesa, fins i tot el govern. I l’utilitzen per perseguir els seus propis poder i riquesa. El problema amb el mite del creixement és que es legitima per la idea que el creixement és el focus de la nostra prosperitat. I si dones això per descomptat, pots legitimar tota aquesta cobdícia, aquesta ambició de poder i territorial, és el que ho fa semblar respectable, perquè afirma ser progrés. El populisme és el símptoma d’una set de poder d’un altre sector de la societat, d’una elit que ha capturat els processos de governança i de les institucions econòmiques per al seu benefici.

Després de la crisi del 2008 i la pandèmia, al final, va canviar alguna cosa?

A la crisi del 2008, fins a cert punt, sí. Va ser el començament de la ruptura de la idea neoliberal. Primer amb el moviment Occupy, els indignats: aquest sistema ha destruït el planeta, empobrit la gent i creat la seva pròpia inestabilitat financera i ara els estats rescaten els bancs. Però l’oposició al sistema es va esgotar per l’austeritat, per la retirada del benestar als més pobres, per l’atur juvenil creixent, per distreure la gent. No teníem pa, però teníem circ. Xarxes socials, Netflix, maratons de sèries, la parafernàlia interminable de les celebritats. L’irònic és que aquest procés de buidar l’oposició al neoliberalisme va generar el populisme. I ara coses que estaven amagades, com mostra el moviment MAGA, són explícites: la defensa d’un poder territorial i una cobdícia desenfrenats com a bé suprem.

Demana de canviar el mite del creixement per una economia de la cura. Què és?

Quan escrivia sobre el postcreixement i la prosperitat sense creixement va sorgir una pregunta: Què significa realment la prosperitat? El mite del creixement concep la prosperitat com a riquesa i acumulació. I si l’estrella Polar de la nostra societat és la riquesa, llavors l’acumulació, el creixement, el progrés, és la manera d’arribar-hi. Però si acumules i acumules al final fas malbé el planeta, i això ho soscava tot. La idea que la prosperitat tracta només de l’acumulació de riquesa és errònia. El millor model de prosperitat és la idea de salut. Si prens aquesta idea en sentit ampli, salut física, mental, comunitària, ecològica. Perquè la salut no opera mai simplement a través de l’acumulació: la seva guia és l’equilibri. I una vegada has canviat de la riquesa a la salut, del creixement a l’equilibri, quin és el paper de l’economia? Ajudar-nos a aconseguir aquest equilibri. La idea clau de l’economia de la cura és que la nostra prosperitat no sempre significa tenir més. La idea de tenir cada vegada més és perillosa. Quan no tenim prou, tenir més és una cosa bona. Però si estem obsessionats a tenir més i més, perdem el punt d’equilibri. Del que és prou. L’economia de la cura és una manera de dir que hem construït institucions al voltant d’un mite fals. La salut funciona a través de l’equilibri. I l’equilibri requereix restauració. La cura és la força restauradora. L’economia ha de ser una força de cura. La força de la cura és tan fonamental que és un principi organitzador de la vida orgànica. De vegades és la cura d’un organisme per un altre, però molt sovint el mateix organisme, dins, està constantment tornant-nos a l’equilibri. I això crec que és el que s’ha perdut en la nostra economia i necessita ser reinstaurat.

Afirma que els nostres sistemes neurolímbics no es van dissenyar per al capitalisme.

No ho van ser, però el capitalisme ha fet una molt bona feina explotant-los, perquè busquem el plaer i evitem el dolor. És molt fàcil monetitzar això. La indústria alimentària, de manera deliberada, va crear una ciència del desig, va ocupar neurocientífics per buscar el factor de plaer als aliments processats, el que ac­tivaria els nostres circuits de ­dopamina i ens faria sensacióde plaer. I va començar a dissenyar les nostres dietes entorn d’aquesta mena d’aliments. Tenim aquest circuit de dopamina perquè vam evolucionar en una època que el sucre era molt escàs. Cada vegada que trobaves una font de sucre concentrada en una fruita petita obtenies una petita dosi de dopamina. I això t’animava a buscar la següent. Però hi havia una gran distància entre l’una i una altra. Si et bombardegen amb productes d’una indústria dissenyats per piratejar els teus circuits de recompensa i aquests productes són dolents per a tu, tens la recepta per al desastre. Una epidèmia de malalties cròniques que va més enllà de tot el que hem vist amb productes que generen guanys per a la indústria i soscaven la salut pública. Però els legitimem perquè prometen generar creixement. També la sobremedicalització de la salut es va basar en la idea que era una font de lucre.

Remarca que el gènere és la divisió clau parlant de cura.

Més del 70% del treball de cura remunerat a tot el món i un percentatge més gran del no remunerat el fan les dones. Ha estat relegat a un sector de la societat que s’ha considerat menys important: dones, minories, treballadors immigrants... Però la cura és tan fonamental per a les nostres vides que sempre l’hauríem d’haver recompensat adequadament. Com a homes, hem viscut en una societat que ha privilegiat els valors masculins sobre els femenins. I ens perjudica tant a nosaltres com a les dones. Avui les forces d’una societat masculinitzada, patriarcal, impulsada pel creixement i territorial, la societat del capitalisme del segle XXI, ens porta al desastre. Necessitem polítiques que inverteixin en cura, que paguin adequadament els treballadors de les cures, que permetin a les persones organitzar les seves vides de maneres que no les estressin i soscavin la seva salut. Una reforma de la indústria alimentària perquè ens emmalalteix. Una reforma de la indústria farmacèutica perquè es lucra amb la nostra malaltia. La salut és el nostre actiu més important. Vam veure l’aparició de la cura com alguna cosa amb valor social durant la pandèmia i després va desaparèixer i al seu lloc, com un pèndol, ara hi ha la violència. La tasca com a individus, com a societats, com a governs, com a polítics, és proporcionar aquesta contraforça al pèndol novament, perquè l’impuls cap a la violència és aclaparador ara mateix. I aterridor.