Cantant versos a la Lluna

Passen els anys, les dècades, els segles, però la Lluna hi és inspirant a l’hora de somiar, de compondre. Única al firmament però diferent per a cada persona i lloc, la visió del satèl·lit entre els núvols d’una nit del Pirineu va il·luminar Nil Moliner. “Y seguiré cantando versos a la Luna”, va anotar el músic a la llibreta, i així es va completar Tu cuerpo­ en braille , primer single de Nexo , quart disc del de Sant Feliu de Llobregat en què l’eufòria i l’energia habituals es completen amb un punt extra de guitarres i també de tristesa.

Aquest instant d’inspiració nocturna va culminar un treball que va començar, com passa tan sovint, quan la realitat es va imposar als plans. Fa quatre anys, el 2022, Moliner va decidir fer una aturada d’un any i mig per recuperar-se després d’una gira molt llarga. “Però al cap de dos mesos em vaig adonar que l’havia espifiada”, recorda en la visita a la redacció de La Vanguardia . L’“espifiada” en qüestió va ser que trobava a faltar els escenaris, el contacte amb el públic: “Vaig publicar el tercer àlbum , Lugar paraíso , però no tenia concerts, només xifres d’escoltes, i això em feia­ perdre la percepció”, recorda.

Incapaç de compondre més música, la solució que va trobar va ser mudar-se a Madrid “perquè passessin coses”, i així va ser. A la capital espanyola hi va trobar idees i companys de viatge que formarien part del pròxim treball. Però encara hi faltava un element més, un punt d’inflexió, i va arribar exactament el 20 d’abril del 2024, quan Moliner va omplir el Palau Sant Jordi i va materialitzar un somni que tenia. “Tinc una imatge molt clara del primer concert que vaig veure al Sant Jordi, d’ El Canto del Loco. Tenia 13 anys i em vaig projectar sobre l’escenari, cantant i tocant”, recorda.

Dues dècades després, ja sobre les taules del mateix Sant Jordi, l’autor de Libertad es va adonar que com a artista era “un canal pel qual passaven les cançons, que, al seu torn, eren la banda sonora de molta gent. La cançó era la protagonista, i jo un nexe entre la cançó i l’emoció que veien entre el públic”, recorda; “vaig sentir una connexió molt forta”.

 Me acuerdo de ti obre Nexo amb força i amb el record de les anades i tornades que l’han portat al quart disc impulsat per l’energia del públic, “que apareix sense avisar i ara tot està en flames”. Moliner puja “al cim més alt”, des d’on elabora un disc en què les guitarres són les protagonistes des de l’alegre Nuestro jardín .

Ara bé, si una influència sobresurt en la carrera de Moliner és la de Manu Guix i Roger Rodés, presents aquella nit en què la Lluna va aparèixer entre els núvols. “Ells són casa”, afirma orgullós el músic, i ensenya el tatuatge que porta al braç: una medusa, el mateix tatuatge que porten Guix i Rodés, un símbol de l’estudi amb aquest nom que regenten a Barcelona.

Moliner era amb tots dos al Pirineu, a Planoles (Ripollès), quan va néixer Tu cuerpo en braille, el single més conegut del disc nou que van construir entre els tres: el ritme, el bit de percussió, les guitarres i la melodia, fins que una nit, ja a la matinada, la Lluna els sorprèn i Guix, reclinat en una cadira amb la mirada perduda al cel, diu: “Y seguiré cantando versos a la Luna”, i la lletra explota al cap de Moliner.