Un (impensable) bany de futbol

Lliçó de futbol a Dallas. Inesperada perquè la va impartir Espanya sobre França i no al revés, quan l’equip que patia els partits era el vermell i el que els tirava endavant sense gairebé despentinar-se, el blau. La monumental exhibició (no exagerem, la importància de la cita, una semifinal d’un Mundial, determina la seva magnitud) és bona per als amants del futbol més enllà de nacionalitats per com premia un model de joc col·lectiu i compacte que gravita al voltant de la pilota, acariciant-lo fins que arriba a zones de maltractament ja a prop de la porteria. Si estàvem davant un enfrontament entre el millor mig del camp contra la millor davantera, va quedar demostrat quina de les dues parts és més transcendent per governar un partit i sotmetre el rival. Espanya es va agradar a si mateixa, clarament hereva de la guanyadora de l’estrella del 2010, i va aconseguir un èxit que s’eleva fins i tot sobre la solvència del marcador (0-2): hi va haver llargues estones en què va gaudir amb la pilota. En tota una semifinal del Mundial.

Potser menyspreem per endavant un intangible. La selecció espanyola, vigent campiona d’Europa, intimida més del que ens pensem. La França que se sabia superior a la majoria de rivals fins a acabar executant-los mecànicament com si ho marqués un rellotge despertador temia Espanya més del que sospitàvem. Mbappé, Olise, Dembélé i companyia són futbolistes extraordinaris, però se’ls va empassar el terra per culpa de la roja a través d’un exercici defensiu grupal que emocionaria a qualsevol entrenador. Espanya suma set partits en aquest Mundial i només li han marcat un gol. Són unes xifres que desactiven les tesis sobre el model que representa l’equip de De la Fuente, perquè defensar també consisteix a amagar la pilota quan es té i a compartir els esforços quan no. A França li van robar la pilota i, amb un mig del camp inferior (no hi ha punt de comparació, quan va entrar el suplent Pedri al camp ja s’hauria hagut de xiular el final), els seus davanters, magnífics, van naufragar amb estrèpit. Rarament tant talent junt va ser lligat de mans de tal manera. Ni driblatge­ ni combinació ni xut . Espanya va abusar de la gran França empetitint-la­.

L’ astorament davant les estrelles de fora, un defecte molt típic de l’ homo hispanicus , unit a la badada amb què va arrencar la roja (empat contra Cap Verd) va fer oblidar el nivell de diversos futbolistes locals que, més enllà del carismàtic i brillant Lamine Yamal, tenen un talent que desborda la seva infravalorada fama. Recordem que Rodri, representant d’una estirp de migcampistes llegendaris (Busquets, Xavi Iniesta...), va ser Pilota d’ Or fa dos anys; que Dani Olmo menja a la seva mateixa taula; que Oyarzabal contradiu la seva modèstia amb un sac de gols i que Porro és un lateral excel·lent encara que no el vegem gaire en els resums de la Premier per la seva demarcació.

Quan es difuminen les classes altes i mitjanes en un equip el sentit de comunitat­ creix. Davant Espanya, espectacular­ en el seu posicionament al camp (no és casualitat que els rebots i les pilotes dividides se les emportessin­ sempre davant un rival físicament superior), França es va arronsar. La va jivaritzar.