Salvador Illa, el nou Don Quixot

Evitem les suors associades a les males notícies. En tenim prou amb l’estiu egipci que ens toca patir. Refresquem-nos amb un article de mesurada complaença amb el Govern. Ullviu, no confondre amb entusiasme! L’experiència prescriu que sempre es prengui la pastilla de l’escepticisme davant l’anunci d’un governant, és igual que sigui tiri o troià.

Salvador Illa i el seu primer escuder, el conseller Albert Dalmau, van profetitzar dilluns una veritable revolució en forma d’avantprojecte de llei. Vegeu-ho, si no: reduir a un mes el temps necessari per tramitar algunes llicències d’obres, de sis a vuit mesos la validació de plans urbanístics i accelerar també els projectes industrials. Estalviem-nos-en els detalls. N’hi ha prou amb afegir que per fer-ho possible s’ha de modificar una llarga llista de lleis ja existents i els reglaments respectius que les despleguen.

El president encerta en el diagnòstic i també en el remei. No hi ha políticad’habitatge, industrial ni de cap classe que pugui sortir il·lesa de la perfectíssima teranyina administrativa en què s’haconvertit qualsevol temptativa de posar dret o rehabilitar un edifici. Ja no diguem alliberar sòl o reajustar-ne l’ús per auna altra finalitat. Una invitació aldesistiment en el pitjor dels casos. Enel millor dels casos, retards indefinitsi injustificables que encareixen econò-micament qualsevol iniciativa, tant als promotors com als ciutadans.

No és un problema català. A tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou. Espanya i Europa també viuen en una mena d’arrest administratiu. No en va un pilar de la nova política que impulsa la Comissió Europea és la desregulació. Ha calgut que el continent mostri signes clars d’asfíxia perquè la política s’hagi decidit a afluixar-li la soga del coll. Veurem si és cert que mai no és tard quan arriba.

Tornem a Illa i Dalmau. El president, en la presentació del seu projecte d’agilitació, va fer lliscar dilluns un discurs positivament quixotesc: “...és el meu ofici i exercici caminar pel món ‘enderezando entuertos y desfaciendo agravios’”. Només que no són molins de vent allò a què s’enfronta, sinó gegants de veritat que han crescut i que s’han fet forts a l’empara del zel malaltís de la mateixa Administració i la sobreregulació servida per la política. Dècades d’afegir normes a lesnormes, reglaments als reglaments, visats als visats, informes als informes itraves a les traves.

L’escepticisme no neix de la desconfiança cap a la voluntat manifestada pel president de la Generalitat, sinó de la dificultat mateixa del repte que ha decidit afrontar. Els seus enemics en aquest propòsit no són fora de l’ Administració, sinó repartits per tota l’Administració. De l’ Estat al municipi, passant per la mateixa administració autonòmica. I també en alguns àmbits sectorials del sector privat que han fet de l’asfíxia administrativa un negoci lucratiu.

Salvador Illa haurà de trepitjar molts ulls de poll per aconseguir el seu afany. Les resistències del municipalisme mal entès, per exemple. Però també capgirar una cultura corporativa gairebé hegemònica a l’ Administració que consisteix a veure el ciutadà com un sospitós que no mereix ni crèdit ni confiança. El canvi de mentalitat és el que sembla més complicat. El Govern necessitarà un plus de resistència i fortalesa quan els sabotejadors s’organitzin. No és fàcil guanyar una batalla que tantes persones han perdut abans.

He fet diversos cops al conseller Dalmau la mateixa broma arran del seu compromís amb la reforma de l’ Administració, una altra gran promesa del Govern socialista. Disfressat d’ocell de mal averany, li comento que l’ Administració és en realitat irreformable, ja que qui ha d’aplicar els canvis, el mateix funcionariat, s’hi resisteix amb dents i ungles. El mateix es pot dir de qualsevol intent d’agilitar i simplificar terminis i exigències.

Com que tot això és en realitat imprescindible, res no ens agradaria més que equivocar-nos i que el Govern se’n surti, encara que només sigui en part. L’optimisme en què militen Illa i Dalmau mereix el mateix ànim que el corredor de maratons rep quan la cursa s’inicia. Celebrem d’entrada que el president de la Generalitat hagi comminat l’ Administració a confiar en el ciutadà en lloc de tallar-li les ales esgotant-lo amb exigències. Amb els discursos no n’hi ha prou però importen. Jutjarem els resultats. Però avui toca l’aplaudiment. I, per un dia, sense ­reserves.