Un MVP per a tothom

Abans de la primera semifinal del Mundial, era fàcil pujar al vagó en què anaven els que veien França com a favorita. Ningú no menyspreava Espanya, ni de bon tros, però l’equip de Deschamps era el que estava deixant millors sensacions al torneig, sense cap dubte. Quatre davanters del màxim nivell la situaven com la que millor atacava. “Ens enfrontem a la millor selecció...”, va començar dient De la Fuente als seus jugadors al vestidor, abans que saltessin a escalfar-se a l’AT&T Stadium de Dallas. Només era un preludi del missatge que els volia transmetre, el concepte que l’està conduint a l’èxit. “... Però nosaltres som el millor equip”, concloïa per carregar les piles dels futbolistes abans d’intentar el que resultaria un aclaparador assalt a la Bastilla. El 14 de juliol també serà festa nacional a Espanya perquè va obrir el pas per lluitar per la segona estrella de la roja. 

La històrica classificació d’ Espanya per a la segona final d’un Mundial té una punta de l’iceberg anomenada Luis de la Fuente. Sens dubte, el de La Rioja és l’artífex de l’èxit amb la seva habilitat tàctica i la seva intel·ligència emocional, que ha calat al vestidor. Un estil que recorda el que tenia Vicente del Bosque, i que va acabar assolint la glòria el 2010. S’hi poden posar totes les ganes del món, però aconseguir retreure-li alguna cosa al d’ Haro és missió prou complicada. Encadena un encert rere un altre. “L’important és saber elegir els teus companys de viatge, si t’equivoques pots tenir problemes. Sempre he posat molt interès a l’hora elegir gent normal, generosa, que prioritza el bé comú per sobre del particular. És la manera que el viatge sigui molt millor”, repetia després d’escombrar França, posant el mateix focus fora de la gespa que sobre ell. El de La Rioja compta amb un gran avantatge sobre els altres, ha coincidit amb gairebé tots els futbolistes en les categories inferiors i això li permet saber què li poden oferir amb la pilota però també quin tipus de persones són fora del camp per elegir millor els “companys de viatge­”.

Tal com va predir, el seu equip ha anat creixent a mesura que avançava el Mundial i les peces s’anava assentant. “És un procés planificat perquè arribéssim al moment clau de la millor manera possible, amb un nivell físic i futbolístic dels jugadors en un nivell molt alt”, presumia. Part d’aquest èxit col·lectiu, encara inacabat a falta de la gran final, es reflecteix en la dificultat per escollir una estrella, un líder. Objectivament, el tècnic ha aconseguit construir un equip en tota la seva extensió, concepte sublimat en aquest Mundial. Laporte? Cubarsí? Rodri? Dani Olmo? Lamine? Fins i tot Merino? Es poden assenyalar pràcticament els onze titulars com a potencials motors d’ Espanya i segurament ningú no s’equivocaria. Així ha arribat Espanya fins a la final, anteposant el bé comú sobre tota la resta.

“Juguem contra la millor selecció... però som el millor equip”, va remarcar De la Fuente als seus homes a Dallas

Els encerts de De la Fuente van començar des de l’inici del camí, quan va apagar amb mestria el debat de la porteria. Va optar per convocar Joan Garcia, decisió que molts van pensar que se li giraria en contra, que generaria un problema al vestidor. Ha estat el contrari. El de La Rioja és fidel als seus però no és aliè a la realitat i el porter del Barça havia estat, sense cap dubte, el millor de la Lliga. El lògic era emportar-se’l al Mundial i això va fer, però sense que això alterés l’ambient del vestidor. Unai Simón, el capità, havia de ser el seu porter titular, com havia estat sempre des del seu aterratge a l’absoluta. Set partits després, el de l’Athletic només ha recollit una pilota de la seva porteria i la roja és a la final. Una vegada més, De la Fuente va trobar la tecla.

La cosa continua en altres parts del camp amb idèntic encert. El seleccionador espanyol és el responsable de prendre la decisió final en tot, però li agrada que sigui una cosa col·legiada, consensuada amb el seu equip de treball. I quan entre tots no veuen una cosa clara, fan proves fins a aconseguir una solució que els faci el pes. Així ha passat al Mundial amb el lateral dret, per exemple, on De la Fuente ha anat practicant el clàssic prova i error entre Marcos Llorente i Pedro Porro, fins que l’extremeny ha guanyat clarament la partida i ha aconseguit el lloc de titular.

Tot i que potser és el mig del camp la línia que millor reflecteix la metodologia i la filosofia de De la Fuente, un tècnic a la manera antiga però amb molta més visió de futur del que pot semblar. El seu afany a mantenir Rodri, malgrat que era evident que no estava en el millor moment, sense donar una oportunitat a Zubimendi després de la seva gran temporada a l’Arsenal, hauria pogut fer la sensació de ser el caprici d’un entrenador ancorat en el passat. Un mes després d’aquells inicis dubitatius, queda clar que el de La Rioja atorgava la confiança a la Pilota d’ Or del 2024 perquè el veia en el camí de recuperar la millor versió. Contra França ja ningú no va dubtar de Rodri, que va impartir càtedra organitzant i controlant els temps de la finalista. En canvi, quan no ho ha vist clar tampoc li ha tremolat el pols a De la Fuente per tocar tecles. El cas més evident és el de Pedri, peça imprescindible per entendre el joc d’ Espanya, que el seleccionador no acabava de veure fi i al qual no li va tremolar el pols per enviar-lo a la banqueta d’inici a quarts i semifinals. Una decisió a priori polèmica, a la fi encertada. Tampoc no ha tingut problemes De la Fuente per anar rotant entre les opcions que més el convencien per jugar de 10, com diu ell mateix. Una cursa que Dani Olmo ha guanyat amb diversos cossos de diferència i que ha estat premiada pel tècnic amb la titularitat indiscutible en totes les eliminatòries.

El debat de la porteria, la fe en Rodri, l’aposta per Olmo... El tècnic encadena un encert rere un altre

Espanya està assolint l’excel·lència sota un paraigua d’aparent normalitat. Així va triomfar l’equip de Del Bosque i així està triomfant el de De la Fuente. L’MVP és per a tothom.