Nudisme i 'dress code'

Suposem, per exemple, que, seduït pel recés de pau que encara conserven moltes cales nudistes davant la massificació de la majoria de les platges (convertides els últims estius en autèntics refugis públics per escapar d'una calor que l'emergència climàtica torna cada any més insuportable) un s'atreveix un dia a desposseir-se del banyador i a vèncer aquell pudor gairebé instintiu que acompanya a qualsevol en la primera incursió en aquest món.

És probable que, franquejat el primer llindar, un es descobreixi caminant amb pas lleuger sobre la sorra, amb l'únic propòsit d'arribar com més aviat millor a l'aigua i posar-se fora de perill. I és molt probable també que, ja des d'allà, comenci a gaudir del plaer incomparable de nedar nu mentre naufraga entre l'alleujament i els prejudicis propis en comprovar que ningú no es fixa en ell. N'hi ha prou amb aixecar la vista per descobrir que la resta de banyistes campa al seu aire, aliè tant a la incomoditat d'un banyador moll com a la tirania d'uns cànons estètics que, des de fa dècades, semblen governar-ho gairebé tot.

Precisament, el nudisme s'ha convertir aquesta setmana en el motiu de desacord d'una parella que anava a la primera cita en un conegut programa de televisió. Per raons bastant menys prosaiques que les fins ara exposades, ell retreia a la seva acompanyant una suposada mentalitat antiquada per negar-se a practicar-lo. Ella, visiblement incòmoda, no només descartava despullar-se en una platja, sinó que deixava clar que tampoc no acceptaria que ho fes la persona amb qui compartís la seva vida.

“La meva germana nudista, els seus fills tèxtils. Jo tèxtil. Cal respectar les opinions. Si t'agrada anar a una platja nudista perfecte, però no la jutgis si ella no es vol treure la roba”, escrivia Covadonga en un debat acalorat portat a les xarxes. Per fortuna, el seu missatge combregava amb el que pensaven molts usuaris, que van liquidar la controvèrsia apel·lant al respecte mutu.

Una idea que comparteix també Segimon Rovira, portaveu de la Federació Naturista Nudista de Catalunya (FNNC), qui defensa que l'escenari ideal passaria per la convivència a qualsevol platja entre els qui opten per portar banyador i els qui en prescindeixen, encara que reconeix que la realitat dista molt d'aquest principi. “Si nosaltres anem a una platja on no hi ha tradició nudista, la gent protesta i fins i tot truca a la policia. En canvi, quan passa el contrari, s'accepta amb total normalitat. No estem en les mateixes condicions”, assenyala.

Des de la derogació de la llei d'Escàndol Públic, el 1989, el nudisme va deixar d'estar sancionat a Espanya i es pot practicar  a qualsevol platja, tret que una ordenança municipal estableixi limitacions. És el cas de Barcelona, on la normativa, vigent des del 2011, circumscriu aquesta pràctica a la platja de la Duna de la Mar Bella i a una zona de la platja de Sant Sebastià. Una limitació que reflecteix l'escassa presència d'espais tradicionalment naturistes al litoral català, que té al voltant de 435 platges repartides al llarg d'uns 580 quilòmetres de costa, de les quals amb prou feines unes 60 mantenen aquesta tradició.

Una ja per si mateixa disponibilitat d'espais reduïda, encara més asfixiada des de la pandèmia per la massificació, l'auge del turisme i la presència creixent de banyistes tèxtils, segons denuncia Rovira. “El que demanem és que si la gent va a una platja de tradició nudista, s'hi adapti. Que provi el nudisme. I si no vol practicar-lo, té moltes platges més per anar i no incomodar els nudistes; perquè nosaltres sí que anem normalment a platges que estan senyalitzades o en què existeix la tradició naturista”.

El rebuig del nudisme respon menys al pudor que a la por de la mirada aliena, segons la psicòloga Mayra Aryza

La pèrdua d'aquests espais també coincideix amb la por creixent de ser fotografiat amb un telèfon mòbil, a més d'un canvi en la forma en què les noves generacions es relacionen amb el seu propi cos. Per a la psicòloga i sexòloga Mayra Aryza, aquest increment de la reticència a despullar-se en públic respon menys a una qüestió de pudor que a l'augment de l'autoobservació i de la por de la mirada aliena. Segons la seva opinió, malgrat haver crescut en un entorn aparentment més obert a la diversitat corporal i sexual, molts joves se senten avui més vulnerables al judici extern que les generacions anteriors.

“L'exposició continuada de cossos idealitzats o aparentment perfectes a les xarxes socials afavoreix la comparació social i l'autoobjetivacion corporal: és a dir, la tendència a veure's a un mateix des de la mirada dels altres i a avaluar el seu propi cos en funció d'estàndards estètics, als quals és difícil arribar”.

Parafrasejant la mateixa Ariza, potser la paradoxa més gran del nostre temps és que, mentre el canvi climàtic ens obliga a ensenyar més pell que mai, la mirada dels altres ens empeny a ocultar-nos com mai. El cos no havia estat mai tan exposat i, tot i això, no havia resultat mai tan difícil mostrar-lo tal com és.