Poesia després de Gaza

No tenim dret a oblidar Gaza”. La frase hauria de semblar grandiloqüent, però no. La pronuncia el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, en l’arrencada d’un fòrum internacional a Madrid per recaptar diners per a la cultura palestina. No podem oblidar-la, per bé que, com tot, ho farem. Fins i tot hem oblidat la pandèmia. O potser no del tot. Tot i així, Gaza, és cert, s’ha afegit a una estranya llista vip del que no podem esborrar. Potser perquè hem estat espectadors impàvids de l’impossible. I això que van uns quants impossibles els últims anys. I potser perquè, acostumats a les guerres per ordinador, ara per IA, aquesta des del principi tenia quelcom de medieval, incloent-hi murs enderrocats. Potser fins i tot anterior, atàvic.

Però quedar-se aquí, a la sang sobre la qual s’han construït totes les nostres societats, com explora l’autor teatral Wajdi Mouawad en tantes de les seves obres, la sang que brolla furgant més aviat poc, no porta més que a desesperar-se per la capacitat nociva de la naturalesa humana, que, cert, de tant en tant aconsegueix hits inesperats. I, tot i això, el més impressionant és mirar a l’altre costat.

Gaza s’ha afegit a una estranya llista vip del que no podem esborrar, potser perquè hem estat espectadors impàvids de l’impossible

A l’àgora ciutadana que ha acompanyat aquests dies el fòrum per recaptar diners han parlat creadors palestins que han causat una profunda emoció. Enmig de la destrucció, les dificultats, l’impossible, la vida és tossuda i no només intenta seguir endavant, sinó que en els moments de triar camins que poden acabar costant cars, aviva moltes vegades el valor i l’enginy. Com Suhaila Shaheen, que va salvar centenars de vestits tradicionals –després d’extreure’ls de les ruïnes– del Museu de Rafah, a Gaza, i es va negar a abandonar-los quan l’exèrcit israelià va ordenar abandonar el lloc sense res per anar al nord. Va demanar a totes les dones que va poder que comencessin la penosa marxa amb un vestit històric a sota del seu. Va aconseguir emportar-se’ls.

Les històries són moltes, i no totes acaben bé, com els dos treballadors que van morir a la tenda de campanya en què documentaven milers d’objectes que van salvar de les ruïnes del Museu d’Al Qararah. Les històries van en les dues direccions, com els fills de soldats israelians que han volgut tornar al Museu Palestí obres que els seus pares van saquejar el 1948. Després d’escoltar a l’àgora poetes que continuen creant, arquitectes que preserven les restes d’edificis històrics destruïts, tanta gent que ha decidit que el que fan importa i no pararan, sona com un eco la reflexió d’ Adorno sobre quin tipus de poesia era possible després d’Auschwitz: justament la cultura i la seva preservació són la millor resposta a l’horror.