Europa diu: tots dins

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ( TJUE) acaba d’avalar la llei d’ Amnistia per a les persones inculpades pel moment secessionista de Catalunya, la proclamació d’independència més singular de la història d’Europa, segurament del tot el planeta sencer, que va consistir a no fer res després d’anunciar-la.

El Tribunal de Luxemburg acaba d’escriure una pàgina de la història d’ Espanya. No un paràgraf, una pàgina sencera. Anem al fons de la qüestió. Fa nou anys, l’ Estat espanyol s’enfrontava a un seriós dilema. Què calia fer amb l’independentisme català una vegada aplicat l’article 155 de la Constitució, que va consistir a prendre el control de la Generalitat, dissoldre el Parlament i convocar eleccions immediatament.

Càstig exemplar o indulgència; nou anys després guanya la via més intel·ligent, girar full

Hi havia dues possibilitats: sotmetre els independentistes a un càstig exemplar o procedir d’una manera més subtil i benigna, per superar lentament la crisi política, evitar cinquanta anys d’amargor i un fossat irreparable entre Espanya i la majoria de la societat catalana, ja que no eren pocs els catalans contraris a la secessió que no volien veure compatriotes seus a la presó.

Delicte de rebel·lió o delicte de desobediència. Greu atemptat contra la unitat d’ Espanya o aventurisme mal calculat. Un cop mortal a la Constitució o un intent de desbordar la Constitució. No es va arriar cap bandera després del gest del 29 d’octubre del 2017. No es va convocar cap Maidan a la plaça de Sant Jaume. No es va publicar cap declaració al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya . Res.

Màxim càstig per a escarment de les generacions futures. Penalització mesurada i recerca d’una sortida política, una vegada frenada una secessió que en realitat no va tenir ni un minut de vigència. Aquest era el dilema.

Va guanyar de manera immediata la línia dura, capitanejada pels aparells de l’ Estat, especialment per l’alta magistratura, que va voler interpretar el discurs del Rei del 3 d’octubre del 2017 com una ordre de resposta contundent. Algú va arribar a escriure que el procés català podia significar per a Felip VI , en termes de legitimació social, el que l’intent colpista del 23 de febrer del 1981 va significar per al seu pare. Ningú no pot sostenir avui aquesta tesi així posar-se vermell.

L’alta magistratura va prémer l’accelerador, va demostrar la seva autonomia de vol, però l’autonomia de la política, que també existeix, va prendre el camí del perdó després de la moció de censura que va fer caure Mariano Rajoy el juny del 2018 amb el suport de totes les forces perifèriques.

Escrivint moltes línies tortes, Pedro Sánchez va impulsar primer els indults i després va pactar l’ amnistia. I algú va dir: qui pugui fer, que faci.

16 de juliol del 2026. El mateix dia que el TJUE emet un veredicte històric, l’ Audiència de Madrid envia la dona del president del Govern a judici amb tribunal popular. Hi ha dies que la història d’un país queda molt clara.

Ha guanyat una idea intel·ligent d’ Espanya. Hi ha dies que la veritat s’esculpeix en marbre. Amnistia significa tots dins. Alberto Núñez Feijóo ja diu que ell també està disposat a girar full. ( I al cap d’unes hores, Aznar el corregeix.) Aviat veurem acords més tangibles entre el PP i Junts , i la futurible Aliança Catalana intercanviant cromos amb Vox.

Tots dins.