Els punts d’una sentència clau

La justícia europea ha estat clara, sense mitges tintes. L’amnistia que es va aprovar a Espanya el 2024 per arxivar totes les causes judicials vinculades al procésvan tenir un objectiu: afavorir la “reconciliació” i reduir les “tensions institucionals i polítiques”.

A partir d’aquesta premissa, els magistrats que han compost la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ( TJUE) han aclarit als tribunals espanyols que els estats són “lliures” per aplicar una amnistia en nom de “l’interès general”.

Pel TJUE l’amnistia va ser un “instrument per apaivagar un conflicte més gran”

Aquest tribunal ha resolt diversos dubtes suscitats per tribunals espanyols sobre l’afectació de la llei de l’oblit al dret comunitari. Doncs bé, segons els jutges europeus, no n’hi ha cap.

Quan Pedro Sánchez va començar a negociar el 2023 l’aprovació d’una llei d’amnistia per negociar la seva investidura amb partits independentistes, una part de la judicatura ho va viure com una traïció. Després que s’aprovés, alguns tribunals la van aplicar però d’altres van prendre diferents mesures. La mesura principal va ser presentar qüestions prejudicials, la primera conseqüència de les quals va ser que el procediment va quedar paralitzat fins que el TJUE es pronunciés. Ho va fer el Tribunal de Comptes, que quan es va aprovar l’amnistia estava a punt de dictar sentència sobre el procés comptable contra una trentena d’ex alts càrrecs catalans perquè tornessin 3,1 milions d’euros per organitzar el referèndum de l’1 d’octubre i per muntar una xarxa de delegacions a l’exterior.

Els dubtes plantejats per la consellera encarregada van ser si d’alguna manera es van veure afectats fons europeus i si, en cas que fos així, afectaria el dret comunitari, cas en què l’amnistia seria contraria a una norma superior. Vistos aquests arguments, el TJUE ha aclarit queno. Que amb l’1- O no es vanveure perjudicats els interessos europeus, però a més, ni tan sols hi havia aquesta afectació en el cas d’una hipotètica independència de Catalunya. L’explicació és que, en cas que s’independitzés i si deixés de formar part dels tractats europeus, deixaria d’aportar econòmicamentperò tampoc no podria veure’s beneficiat.

L’ Estat, per tant –segons el TJUE–, va actuar respectant les seves lleis i la seva legislació, i ho constata la sentència del Tribunal Constitucional que ja va donar suport a la norma. De fet, explica que els tribunals interns han d’assumir que una amnistia es conjuga per “decisions polítiques” adoptades per un Estat i que implica “ponderar interessos divergents a partir d’apreciacions múltiples”. Els magistrats aclareixen que l’amnistia “no viola el principi de primacia” ni el de “cooperació lleial” que obliga els estats a abstenir-se de tota mesura que pugui posar en perill els objectius de la Unió Europea.

De les dues sentències que es van dictar ahir, el que se n’extreu és que la justícia europea adverteix els tribunals espanyols que una vegada que s’ha pres la decisió política d’amnistiar un procés concret durant un període específic, i que ha estat aprovat pel legislatiu sense incomplir cap norma superior, el que els queda és aplicar-la. Aquests tribunals han de dictar una resolució d’“extinció de responsabilitat” sense valorar cap prova.

Un altre punt que valora de la llei és que es dona la potestat als tribunals perquè valorin si els supòsits que tenen oberts són dins del que és amnistiable. Ara bé, si és així, no hi ha marxa enrere, han d’aplicar la llei de l’oblit. El que és clar és que el que va fer Sánchez amb la resta dels partits que van donar suport a l’amnistia, a ulls de la justícia europea, va ser aplicar un “instrument adequat per apaivagar un conflicte polític o social més gran”, cosa que justifica fins i tot amnistiar delictes greus, com pot ser el terrorisme.

Així s’explica en la segona sentència dictada ahir. L’ Audiència Nacional havia expressat dubtes sobre si amnistiar actes de terrorisme –específicament en un cas que involucra 12 membres dels Comitès per a la Defensa de la República acusats de pertinença a organització terrorista i fabricació d’explosius– podia contradir l’obligació d’imposar sancions “eficaces i dissuasives”. Tot i això, el TJUE és taxatiu quan aclareix que la normativa espanyola no contravé el dret de la Unió Europea excloent de la seva aplicació els actes que hagin causat “de manera intencionada greus violacions dels drets humans”. Per això, permet que els delictes més greus encara es puguin perseguir.

Una qüestió oberta era si la definició dels delictes amnistiables en la mesura de gràcia espanyola era massa abstracta. Tot i que la sentència reconeix que la llei fa servir una fórmula oberta, el TJUE tampoc no considera que això impliqui una falta de claredat ni de precisió jurídica, ja que creu que els jutges nacionals tenen prou eines per interpretar la intenció o la gravetat dels fets de manera previsible.

A parer seu, la llei “determina de manera objectiva i abstracta” l’àmbit d’aplicació de l’amnistia, i aquesta determinació “no sembla que comporti elements que puguin suscitar dificultats ni pel que fa a la seva interpretació pels òrgans jurisdiccionals competents ni pel que fa a la seva previsibilitat per als jutjables”. Pel tribunal, conceptes com “la intenció, la causalitat i la gravetat” són eines pròpies del dret penal que els jutges nacionals poden aplicar sense ambigüitat per excloure actes del benefici de la mesura de gràcia.

A més, per a la Gran Sala, la llei espanyola respecta els principis fonamentals d’igualtat de tracte i no discriminació. Amb la mateixa finalitat d’afavorir “la reconciliació política en exclusiu context d’un moviment polític particular”, aquests delictes no poden ser “comparables” amb altres de comesos en diferents escenaris. Per tant, el tracte diferenciat que estableix la norma s’ajusta a la legalitat europea, atès que s’entén que el legislador actua dins del seu marge de competència per resoldre un conflicte polític i social arrelat sense comprometre l’eficàcia de les directives comunitàries contra el terrorisme.