Ortigues i bardisses

A l’època que Margarita Rivière feia l’entrevista de la contra de La Vanguardia , ja fa uns quants anys, es va introduir un complement molt divertit que consistia a demanar a una persona coneguda que fes una pregunta a l’entrevistat. La pregunta es mantenia un mes i després es convidava a una altra persona. La de l’escriptor Camilo José Cela em va impressionar tant que encara me’n recordo: “A vostè què li fa més por, una ferida d’arma blanca o d’arma de foc?”. Cela era un murri, perquè l’estructura això o allò, així o aixà, pressuposa que això pot ser millor que allò o així millor que aixà . Hi ha una cosa morbosa, a més: si et fereixen, et pots morir. Com t’estimes més morir, d’un tret o d’una ganivetada? Tant és, no? Però en realitat no: hi ha la basarda, que et remou per dintre. Amb una pregunta senzilla, Cela et deixava en estat de xoc.

Quan vaig anar a viure a Arbúcies, l’any 2020, estava tan content de tornar-hi a ser, després de quatre anys de no haver-hi posat els peus, a causa de la malaltia de la Cris, que em passava el dia fent tuits –en aquella època era molt actiu a Twitter–. I com que em recordava de la trapelleria de Cela, la vaig voler reproduir: vaig penjar dues fotografies, d’una ortiga i d’una romeguera, i vaig preguntar a la gent: “Què us estimeu més, ortigar-vos o embardissar-vos?”. Com que al gener hi havia hagut el temporal Glòria, hi havia unes bardisses que feia por. Un dia vaig voler baixar pel dret, em vaig trobar envoltat de punxes, no podia anar ni endavant ni endarrere i fins i tot em vaig clavar una espina al cap. A les raconades humides hi havia ortigues que, de gran, havia après a esquivar, però que, quan era petit, eren el terror. Els nanos del poble acollonaven els de fora, tocaven les fulles, que no punxen, i et feien tocar els troncs plens de pèls urticants. Hi havia molta més humitat i moltes més ortigues. Al voltant de les cases de pagès abandonades s’hi criaven prats d’ortigues blanques –no punxen– amb algunes ortigues verdes barrejades –punxen–. N’hi havia tantes que tapaven el corriol i de vegades si baixaves de pressa t’hi refregaves. L’especialitat de les romegueres és anar a buscar el plec interior del colze o del genoll. Si vas de pressa, et claves, una darrere l’altra, totes les espines d’una tija, com si fossin hams de pescar.

Vaig preguntar a la gent: “Què us estimeu més, ortigar-vos o embardissar-vos?”

En aquella època esportiva de la meva vida, ortigar-me o embardissar-me moderadament no era cap problema. Quan ets a casa, sopant, el sol t’ha quedat a dins, el formigueig de l’ortigada és una sensació agradable que et recorda el que has viscut. El recosit de l’embardissada no ho és tant, però queda compensat pel gust de, dies després, fer-te saltar les crostes.

Si segueix plovent com ara, aviat tot això seran històries de la vora del foc. Les plantes herbàcies pateixen i es moren i fins i tot les romegueres, acostumades a passar-les magres, es panseixen i queden rostides.