Canvis respecte a Homer

Christopher Nolan proposa una lectura diferent del poema d’ Homer. La diferència fonamental entre el poema clàssic i la pel·lícula no és únicament en els episodis que Nolan conserva o elimina, sinó en la pregunta que planteja. Si Homer construeix una epopeia sobre la identitat recuperada, el director sembla que es pregunta què passa després de la victòria: què queda d’un home que ha sobreviscut quan aquells que el van acompanyar a la batalla han quedat enrere i l’ordre pel qual va lluitar ja no existeix.

Al poema homèric, el retorn d’ Odisseu culmina amb la restauració de l’ordre perdut. Després de 20 anys d’absència, l’heroi torna a Ítaca, derrota els pretendents que han ocupat el seu palau, recupera el seu lloc com a rei i torna a reunir-se amb Penèlope. Nolan modifica radicalment aquest tancament. Després de recuperar Ítaca, el seu Odisseu comprèn que el temps del seu regnat ha acabat i lliura el poder al seu fill Telèmac. L’heroi no reclama el món que va deixar enrere: accepta que pertany a una nova generació. La pel·lícula converteix així la tornada en un comiat.

Un altre element significatiu que el cineasta elimina respecte al poema és la presència dels feacis, el poble que en Homer acull Odisseu i escolta durant llargs cants la narració de les seves aventures. Nolan trasllada la confessió a Penèlope. El relat deixa de ser una exhibició de gestes per convertir-se en una revelació íntima.

Calipso, un dels personatges més enigmàtics del poema, també té modificacions. En Homer, la deessa és la temptació, una figura que reté Odisseu a la seva illa i li ofereix una vida immortal a canvi de l’oblit. En la lectura de Nolan, però, Calipso ajuda Odisseu a recuperar-se i a trobar el coratge per recordar i sostenir el que ha passat després d’abandonar Ítaca i li fa veure que no és ella qui el retenia.

Penèlope adquireix una dimensió nova. En Homer, ella es queda a casa protegint el tron mentre l’heroi lluita per tornar. A la versió de Nolan, a més, és la companya de la reconciliació. No només espera Odisseu: comparteix amb ell el pes del viscut i l’acompanya en l’última etapa del seu viatge, ja no com a rei i reina, sinó com dos éssers humans que busquen la pau després de la pèrdua.

També canvia el paper dels déus. Mentre que Homer confia en la intervenció d’ Atena i Zeus per restaurar l’ordre, Nolan desplaça aquesta responsabilitat al mateix heroi. Atena observa i reconeix la transformació d’ Odisseu, però la pau no arriba des de l’ Olimp.

A l’ Odissea de Nolan, la qüestió no és únicament com aconsegueix tornar Odisseu, sinó què ha de fer amb la memòria d’aquells que no van sobreviure. Per això aquesta adaptació deixa de ser únicament la història de la tornada d’un heroi. És l’elegia d’un món que desapareix: el dels reis guerrers, les grans gestes i la glòria conquerida al camp de batalla. El seu Odisseu no triomfa quan recupera Ítaca, sinó quan accepta que ja no li pertany.

Només llavors pot emprendre l’última travessia: la que li permet honrar els seus morts, lliurar el futur al seu fill i tornar a trobar, finalment, una vida en pau amb Penèlope.