La digestió de l'amnistia

La lenta digestió de la llei d'Amnistia ha rebut aquesta setmana un tònic europeu, licor d'herbes de Luxemburg. Una inequívoca resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha avalat la llei aprovada pel Congrés dels Diputats el 20 de maig del 2024 i segellada pel Tribunal Constitucional espanyol el 26 de juny del 2025.

En realitat el TC ha emès vint fallades favorables a l'esmentada llei, en resposta a altres tants recursos d'inconstitucionalitat presentats per diverses instàncies. Les dues últimes resolucions han desestimat els recursos presentats pel Govern d'Aragó i la per la Junta de Castella-la Manxa. Vot favorable del Congrés, vint veredictes de constitucionalitat del TC i ara una resolució favorable del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en resposta a sengles qüestions prejudicials plantejades pel Tribunal Suprem espanyol i pel Tribunal de Comptes.

L'amnistia als independentistes catalans ha contribuït a una reconciliació més gran a Espanya, no lesiona el dret europeu i no afecta els interessos econòmics de la Unió Europea. Aquesta és la síntesi de la resolució donada a conèixer dijous a Luxemburg. Un veredicte clar, net, sense adversatives, sense reserves. Si n'hi hagués hagut no s'estaria parlant de cap altra cosa avui a Espanya. En aquest punt es troba la digestió.

Crida l'atenció el comportament adoptat per alguns mitjans de comunicació de Madrid, habitualment molt alterats davant la qüestió catalana. Capçaleres amb molta història a sobre optaven ahir per no esmentar l'aval europeu a la llei d'Amnistia a les seves portades.

Cada un és lliure de resumir l'actualitat del país com consideri oportú, però no deixa de ser sorprenent aquell silenci després de la gran convulsió que la tramitació de la llei d'Amnistia va provocar a la capital d'Espanya entre els anys 2023 i el 2024, convulsió en part alimentada per aquells mateixos mitjans. Sis manifestacions consecutives entre els dos anys, manifestacions diàries davant la seu del PSOE al carrer Ferraz, sota l'epígraf novembre Nacional (2024), concentracions de jutges amb toga davant algunes audiències provincials, mobilització política de jutges mai vista a Espanya; crides contínues a la mobilització general, el famós eslògan, “el que pugui fer que faci, el que es pugui moure que es mogui”, un clima d'agitació sense precedents, que defineix l'actual legislatura. El període 2023-2027 serà descrit pels historiadors com la legislatura de l'Amnistia. Si el TJUE hagués posat alguna objecció a la llei, avui no es parlaria de cap altra cosa a Espanya. Tal objecció no s'ha produït i la resposta d'alguns ha estat el silenci a les seves portades. És una actitud infantil que ens il·lustra sobre el grau de sectarisme assolit en aquest país. Difícilment es pot promoure una “consciència nacional” fugint de les notícies que defineixen l'evolució de l'“actualitat nacional”.

“Nosaltres també volem girar full del ‘procés', va dir Alberto Núñez Feijóo fa quinze dies a Barcelona, preveient la resolució del TJUE. Van ser unes declaracions significatives si tenim en compte que el Partit Popular ha estat el principal animador de les protestes al carrer i dels recursos d'inconstitucionalitat davant el TC. En termes objectius, les paraules de Feijóo van ser importants. El líder de l'oposició donava per tancat el principal drama de la legislatura i tendia la mà a Junts. Feijóo voldria tenir el suport de Junts en una moció de censura a Sánchez que no encara no s'atreveix a presentar. Buscava el suport de l'empresariat català i de les classes mitjanes catalanes que han simpatitzat amb el sobiranisme, de la mateixa manera que ha viatjat al País Basc per obtenir el suport dels empresaris bascos. Feijóo adoptava una actitud intel·ligent.

No hem d'oblidar que existeix consens entre els sociòlegs electorals sobre els motius pels quins el PP no va poder obtenir una victòria suficient en les últimes eleccions generals, el 23 de juliol del 2023: la mobilització d'última hora de milers d'electors catalans que van concentrar el seu vot en el PSC davant l'amenaça de Vox d'aplicar amb més duresa l'article 155 de la Constitució a Catalunya, i el vot d'última hora de moltes dones joves a favor del PSOE per por d'una reversió dels seus drets. És lògic que Catalunya i el vot femení preocupin el líder del PP.

Vox també ha parlat esros dies. Ha qüestionat l'autoritat del Tribunal de Luxemburg i ha anunciat que si forma part d'una futura majoria de govern a Espanya, d'acord amb les coalicions de govern regional que s'han format en els últims mesos a Extremadura, Aragó, Castella-la Manxa i Andalusia, farà tot el possible per revertir la llei d'Amnistia. Vet aquí una significativa advertència per als temps venidors. La reversió de la llei d'Amnistia podria ser una de les condicions de Vox per donar la investidura a Feijóo.

Dies després que l'actual president del Partit Popular es mostrés disposat a Barcelona a “girar full”, va ser corregit per José María Aznar, autor de la consigna “el que pugui fer que faci”, que també quedarà inscrita en la història d'aquests anys. Molt possiblement Aznar es considera en aquests moments com el principal orientador intel·lectual de la dreta espanyola. Sempre ha volgut exercir aquell paper. Va demanar una mobilització general dels aparells de l'Estat contra el Goberno de Pedro Sánchez i aquella mobilització s'ha produït. L'expresident va corregir Feijóo, subratllant que l'alternativa del PP havia de ser la formació d'un “bloc nacional”, capaç d'atreure votants del PSOE disgustats amb Sánchez, capaç d'atreure vots que avui van a Vox, sense concessions als nacionalistes catalans i bascos. “L'alternativa serà nacional o no serà”, va reblar.

A Espanya hi ha quatre expresidents vius. Dos treballen de sentinelles, un altre es troba en greus conflictes judicials i un altre l'acaba de cargolar en el Mundial de Futbol amb un articulo en el que qüestionava la identitat nacional dels jugadors francesos. Afortunadament, la brillant victòria de la selecció espanyola davant França ha enterrat la polèmica. Els dos sentinelles són Felipe González i José María Aznar. El primer escanyaria amb les seves pròpies mans Sánchez si pogués, per haver-se embarcat en la llei d'Amnistia i per altres motius. González creu que Sánchez no hagués d'haver arribat a ocupar mai el lloc de secretari general del PSOE. El segon vigila de manera insomne els passos dels seus successors, ho va fer primer amb Mariano Rajoy, aviat va menysprear Pablo Casado, i ara corregeix públicament Feijóo, amb enquestes sobre la taula que indiquen que el PP no ha aconseguit créixer aquests últims mesos malgrat la fenomenal tempesta judicial que plana sobre el PSOE.

Després de conèixer-se la resolució del Tribunal d'Estrasburg, Aznar ha dit que “l'agressió sediciosa al dret no ha de quedar impune”, la qual cosa pot entendre's de dues maneres: invitació al Tribunal Suprem perquè es continuï oposant a l'aplicació de la llei d'Amnistia a Carles Puigdemont, buscant argúcies sota les pedres si és necessari; crida al PP per a reverteixi la llei d'Amnistia quan governi, fomentant l'obertura de nous processos judicials a Catalunya. Les dues conclusions no s'exclouen. Obstaculitzar ara, per passar després a l'atac.

Feijoo diu que vol girar full, Aznar i Vox volen reobrir el procés, digui el que digui la justícia europea.

Qui envia a la dreta espanyola?