La ‘futbolització’ de la política

Els aficionats al futbol estan d’enhorabona. La Lliga 2025-2026, que va guanyar el Barça, ja és un record, però el Mundial 2026 ens ha tingut entretinguts des de l’11 de juny i no s’acabarà fins avui, amb Espanya a la final. Han sigut 39 dies de piloteig afegit. Després es disputaran trofeus es­tiuencs i, abans d’un mes, el 15 d’agost, començarà la Lliga 2026-2027. Nulla dies sine linea, deia el pintor Apel·les de Colofó, en una sentència que després van adaptar molts escriptors, de Zola a Sartre, per expressar la seva tasca creativa­ diària. Nulla dies sine pila –cap dia sense pilota–, podrien dir ara els seguidors.

En una espontània associació d’idees, la conjuntura futbolística actual em remunta als temps en què el radiofonista José María García dominava el relat esportiu nacional, desplegant un repertori d’expressions pròpies. “Minuto y resultado” era una de les més populars. La utilitzava per abreujar les connexions amb els enviats als estadis, a qui sovint només preguntava com anava el marcador i quant quedava de partit. Amb això ja en tenia prou. De passada, evitava en els seus col·laboradors la temptació d’emular-lo. Al que hi queia li deixava anar una altra de les seves frases cèlebres, aquesta urgent i jeràrquica: “Informa, Muñoz, informa. Para opinar ya estoy yo... Supergarcía”.

Saber que a La Romareda o a Las Gaunas corria el minut 82 i anaven 4 a 2 permetia al radiooient inferir que el partit estava encarrilat. Però no gaire més. Sens dubte, no permetia conèixer les dinàmiques, els detalls i els matisos del joc, que potser són els que fan suportables les dues hores que el seguidor es passa a l’estadi, faci fred o calor. Minut i resultat. Això era tot.

Si abans he saltat del Mundial a García, ara saltaré de García a la política, perquè de vegades fa l’efecte que el relat polític espanyol s’ha futbolitzat. Els missatges que ens serveixen els polítics són cada vegada més esquemàtics, gairebé sempre tallats pel mateix patró, menys elaborats i més contundents. Tenen més de tret que d’exposició raonada.

Es tracta d’impactar en l’audiència amb una idea simple i, sovint, insultant. Exemple: aquest president i el seu Govern són la pesta negra (i mafiosa). A l’haver-hi tantes causes judicials contra polítics i familiars, no falta munició. I en absència de proves concloents del que es denuncia, s’hi afegeix més biaix i anticipació, perquè s’escampi la impressió que el que es diu que passarà ja està passant.

L’objectiu de la política no és destrossar el rival, sinó millorar la vida de tots els ciutadans

José María García s’adreçava als que seguien el partit a distància i no n’exigien un relat més complex o equilibrat. En això no es distingien dels que eren a les grades de l’estadi, seguint-lo en directe, però arravatats pel mateix sentiment partidista. Per ells, les jugades dels seus eren sovint excelses, encara que no acabessin en gol. Els gols del rival, en canvi, eren fruit d’un pressupost més folgat, de la sort, del favor arbitral. Pel bon se­guidor, el gol propi era sempre una meravella. Encara que fos trampós, com el de Maradona i la seva “mà de Déu” durant el partit Argentina- Anglaterra en el Mundial del 1986.

De vegades sembla que els nostres polítics prefe­reixen uns ciutadans que actuïn com a fanàtics, a qui puguin demanar tot el que ve a continuació: deixa de pensar per tu mateix, combrega amb els nostres principis, demonitza el nostre rival, nega-li el pa i la sal, el simple dret d’existir. Aquest sembla ser l’objectiu. El PP parla del PSOE i dels seus votants, i viceversa, com els seguidors del Barça parlen de l’Espanyol, i els de l’Espanyol, del Barça.

Bé, tan malament potser no, perquè aquesta rivalitat data de fa més d’un segle. Però es desqualifiquen amb una fúria irreconciliable i inquietant. I encara hauríem d’agrair-los que utilitzin un símil futbolístic, i no procedent de la boxa, en què entre assalt i assalt l’entrenador –amb la millor intenció, esclar– li xiuxiueja al púgil: pega’l, tomba’l, que no es torni a aixecar!

“Por estos colores yo dejo la vida”, vaig sentir cantar a l’afició del Boca Juniors recentment a la bombonera. En fi, el futbol és molt emotiu. Però la política no hauria de ser-ho tant: el seu objectiu no és destrossar el rival, sinó millorar la vida de tots els ciutadans.