Que vinguin temps dolços i avorrits

Se cita sovint l’amnistia del general Trasibul, l’any 403 a.C. com el gran precedent clàssic d’aquesta figura política. Després d’enderrocar el sagnant règim dels Trenta Tirans d’Atenes, es va acordar “no recordar els mals” (que eren molts, incloent-hi matances) per construir una democràcia en pau. I és sabut (encara que no agradi recordar-ho) que els sistemes polítics actuals de països com Espanya o Sud-àfrica van sorgir després d’un pacte que va incloure la impunitat d’alguns dels crims comesos sota les seves dictadures. 

Per no parlar del conflicte irlandès, amb 3.500 morts entre els anys seixanta i noranta del segle passat i que va implicar l’excarceració anticipada de terroristes dels dos bàndols, fins i tot els condemnats per assassinats múltiples. Per a molts familiars de víctimes, veure sortir al carrer a alguns d’aquells reclusos va suposar un dolor insuportable encara que, amb el temps, alguns d’ells s’han mostrat reconfortats –en documentals i emotius actes públics–, entenent que aquell va ser el preu que s’havia de pagar perquè no hi hagués més atemptats. Ells van afrontar en l’àmbit personal un drama absolutament shakespearià, allò que el liberal canadenc Michael Ignatieff ha definit com el dilema entre una justícia perfecta i una pau possible.

El que cal ponderar en l'amnistia són dues coses: la magnitud de la falta i el valor de la situació resultant del perdó

Amb aquests i molts altres exemples, d’allò més atroços, sembla estrany que algú encara se sorprengui o posi el crit al cel perquè un tribunal europeu consideri que també es pot aplicar una amnistia als organitzadors d’un referèndum il·legal com el que es va celebrar a Catalunya el 2017.

Cadascú tindrà la seva idea sobre aquella jornada i tot el procés (de fet, el mapa polític català continua dividit en dues meitats entre els partits que van convidar a votar en aquella cita i els que s’hi oposaven). Però, davant aquests casos, el que cal ponderar són dues coses: la magnitud de la falta i el valor de la situació resultant del perdó. Em fa la sensació que, més enllà d’ideologies, els que vivim a Catalunya tenim força clara aquesta segona part i per això mirem amb recel els que, des dels seus llunyans micròfons, atien un enfrontament que ells observarien a distància. Com va dir Talleyrand quan estava instal·lat en el tumult permanent, “qui no ha viscut abans de la Revolució no coneix la dolçor de viure”.

Esperem ser agraciats amb la dolçor, la normalitat i fins i tot l’avorriment. Tant de bo.