Objectiu: revertir l’amnistia

Vox aconseguiria avui un mínim de seixanta diputats en unes eleccions generals, segons coincideixen les últimes enquestes publicades. Són en la cota del 18%, gairebé sis punts per sobre dels resultats obtinguts a les eleccions generals del 23 de juliol del 2023, de què aquesta setmana fa tres anys.

La legislatura de l’ Amnistia és profitosa per a Vox, i l’ona expansiva del trumpisme encara més. El partit de Santiago Abascal és avui un imant que atreu l’espanyol emprenyat. Podem va exercir aquest paper per la banda esquerra fa una dècada. Van arribar a superar el 20% dels vots i es van apropar als setanta diputats. Van estar a punt de sobrepassar el PSOE. Pedro Sánchez ho va saber evitar i Felipe González sembla que no l’hi ha perdonat.

Vox i Aznar coincideixen en un punt: la punició pels fets de Catalunya ha de reaparèixer

Podem formava part de l’onada final d’ Obama , aquell primer voluntarisme digital, quan les xarxes socials encara funcionaven amb algoritme demòcrata. Elon Musk encara no havia comprat Twitter. Un grup de professors de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense de Madrid, que després acabarien barallats entre ells, sense piolet, van creure que havien trobat una fantàstica drecera digital en el tortuós camí del materialisme històric. Van espantar el Partit Socialista, van aconseguir entrar al Govern, han influït notòriament durant deu anys, però el PSOE, el principal magatzem d’astúcies polítiques que funciona a Espanya, els va saber atrapar prometent espai, protecció i escut mediàtic a una a nova versió més amable i pragmàtica que es diria Sumar. Sumar és avui un convent buit. El PSOE no es desploma a les enquestes gràcies als excessos del jutge Juan Carlos Peinado i als voluntariosos votants de Sumar, que adoren Sánchez. 

Vox pertany a un altre moment. Vox forma part de l’aura fosforescent del trumpisme en una Europa en estat crític, amb el Reagrupament Nacional galopant cap a la presidència de la República Francesa i amb l’extrema dreta a punt de començar a guanyar comicis regionals a Alemanya. Tot esperant les eleccions de mig mandat als Estats Units, que Do   nald Trump ja amenaça de dinamitar al novembre si els resultats li són adversos, Vox està en un moment dolç. És el seu moment.

Comencen a actuar com a partit-guia de la dreta. Marquen el ritme i fixen idees. Han guanyat el cicle electoral regional que els ha regalat Alberto Núñez Feijóo , han imposat la divisa de la prioritat nacional a Andalusia, la comunitat més poblada d’ Espanya. Marquen el ritme i són la força política espanyola més ben comunicada amb el Govern dels Estats Units. Informen i són informats. Potser no ho sabia José Luis Rodríguez Zapatero ? Atenció a aquesta dada: el Departament d’ Estat nord-americà acaba de llançar un fons de cinc milions de dòlars per ajudar think tanks i grups civils amics del trumpisme en diverses parts del món. Van de veres. Estan construint la seva tercera internacional. Vox no és un Podem de dretes. És una altra cosa. És signe de protesta i signe de poder. Segons com vagin les coses a les eleccions del 2027 a França (presidencials), Espanya, Itàlia i Polònia (legislatives), tot el marc europeu canviarà de direcció.

La batalla és europea. En aquest context és rellevant que Junts estigui decidint plantar cara a Aliança Catalana en el pla ideològic. Volen estar més a prop de Lleó XIV que de Trump . És significatiu que això ho hagin decidit després del veredicte de Luxemburg.

L’opinió de Vox sobre l’aval europeu a l’amnistia catalana també és rellevant. L’eurodiputat Jorge Buxadé , membre del nucli dirigent, ha llançat un repte al Partit Popular: reversió de la llei d’ Amnistia durant la pròxima legislatura. Podria ser una de les condicions de Vox per a la investidura de Feijóo?

Feijóo diu que vol girar full. Voldria tenir mans lliures amb Junts i el PNB, encara pensa en una moció de censura; voldria un PSOE perjudicat, avergonyit, amb vuitanta diputats, amb Sánchez remant a les galeres turques, un PSOE corregit amb què el PP pogués pactar algunes polítiques d’Estat sota la benedicció de Felipe González.

 José María Aznar corregeix aquest guió nerviosament perquè no vol regalar més espai a Vox. Aznar acaba de dir: “L’agressió sediciosa al dret no pot quedar impune”. Qui pugui fer que faci. Això no quedarà així.

Resum. El PSOE resisteix més del que es preveia gràcies al transvasament de vots de Sumar. I a la dreta sorgeix una nova disjuntiva: girar full pel que fa al procés o anar a les eleccions generals amb la promesa d’una nova escalada punitiva. “La sedició no pot quedar impune”. De fórmules jurídiques, no en faltarien en un país on ja hi ha veterans juristes imaginant que es podria forçar un impeachment de Sánchez invocant l’article 102 de la Constitució, sota l’acusació d’“alta traïció”.

El PSOE continuarà aguantant?

Qui mana a la dreta?