La legislatura de l’amnistia (per bé i per mal)

Ni en les seves millors previsions l’independentisme va creure que la sentència del Tribunal de la UE sobre la llei d’Amnistia seria tan nítida. La maniobra dilatòria dels jutges espanyols –no només del Suprem– s’ha vist contestada pel revés clavat per la instància europea. Per més que es vulgui reduir la seva resolució a una simple consulta sobre dues qüestions concretes, el redactat del TJUE no deixa cap mena de dubte: l’amnistia tal com està aprovada va d’acord amb el dret europeu. Probablement ningú no farà autocrítica al món judicial pel retard en l’aplicació i sempre es trobaran justificacions tècniques a què agafar-se, però la credibilitat que ha perdut el poder judicial a Catalunya ésmajúscula. Va més enllà dels seguidors independentistes, enfonsa les arrelsen la sentència de l’Estatut i no ha fet més que créixer amb la tardança a aplicar l’amnistia.

Més enllà de l’àmbit judicial, en què probablement no hauria d’haver arribat la crisi independentista, l’aval del dret europeu a l’amnistia té altres lectures polítiques. El 2023 es va produir per primera vegada a Espanya una situació inèdita després d’unes eleccions generals: el guanyador no va poder formar govern. La clau que va reobrir la porta de la Moncloa a Pedro Sánchez va ser la llei d’Amnistia. El PSOE no només l’havia negada mesos abans, sinó que havia insistit per activa i per passiva que era inconstitucional. Si hi va accedir, va ser mogut per la necessitat dels set vots de Junts. Tot i això, el TJUE prescindeix d’aquestes circumstàncies i assumeix la motivació que consta en el redactat: l’interès general d’una reconciliació política i social a Catalunya. I no es pot presumir que els magistrats d’aquest tribunal no sàpiguen com va arribar Sánchez al govern.

Es pot discutir si la calma ha tornat a Catalunya en virtut d’aquesta llei o bé per altres motius, per exemple, el mateix fracàs de la via unilateral, que es va estavellar contra la realitat, o fins i tot les elevades penes de presó imposades pel Suprem. És probable que aquests dos últims factors fossin determinants, però cal admetre que la convivència no s’hauria restablert plenament sense la taula rasa afavorida per la llei d’Amnistia, ja que el procés no va ser només cosa d’un grapat de líders, sinó de molts sectors transversals de la societat catalana.

Què hauria passat si s’hagués aplicat l’amnistia fa dos anys? Hi hauria almenys uns pressupostos?

Aquesta ha estat la legislatura de l’amnistia, per bé i per mal. No només perquè va començar amb aquesta llei i s’acaba amb l’aval europeu a la mateixa i, se suposa que amb la seva plena aplicació, sinó perquè cal preguntar-se què hauria passat si s’hagués fet realitat amb plenitud fa dos anys, quan es va aprovar. La relació entre el PSOE i Junts hauria evolucionat de manera més fluida? Hauria avançat la taula de diàleg de Suïssa en propostes per millorar l’ encaix polític de Catalunya a Espanya? S’haurien aprovat uns pressupostos?, o potser aquesta col·laboració s’hauria acabat fins i tot abans, una vegada Junts ja no tingués cap al·licient per mantenir el suport a Sánchez? L’actuació del Suprem, sigui amb ànim polític o sigui per convenciment de fer el que és correcte, n’ha endarrerit l’aplicació més de dos anys i això ha tingut conseqüències en la governabilitat.

Si el PSOE va canviar d’opinió per interès polític, el PP està sumit en la contradicció. L’amnistia havia donat la clau de la Moncloa a Sánchez, de manera que el PP considerava que havia de ser injuriada amb tots els arguments possibles. En aquell moment, el jurídic era el més efectiu. Dirigents conservadors, amb José María Aznar al capdavant, van qualificar la norma d’atemptat contra la Constitució per exculpar “els colpistes”. Després de la sentència del TJUE, Aznar insisteix que “l’agressió sediciosa al dret no ha de quedar impune”. Fent servir el terme “sediciós” apel·la directament al Suprem, que va condemnar per sedició. Tot plegat mentre Alberto Núñez Feijóo crida a “girar full” i es limita a criticar la llei d’Amnistia no per inconstitucional, sinó per “immoral” en ser el pagament pel suport a la investidura de Sánchez.

Mariano Rajoy tampoc no volia l’empresonament dels líders del procés.Va ser el fiscal general José Manuel Maza qui va impulsar les querelles per rebel·lió. Va posar el llistó alt i la bola judicial vacomençar a rodar... El PP ha viscut la crisi independentista catalana com una pugna entre dues ànimes. Rajoy es queixava en privat de les pressions que rebia per aplicar la mà de ferro a Catalunya, incloent-hi el desplegament de militars. Feijóo és hereu d’aquesta lluita interna que va fer que Vox s’enlairés. Si ara sembla que el líder del PP s’acosta a Junts és perquè sap que la independència ara no és la principal preocupació dels catalans i perquè Sánchez aconsegueix bona part de la força en aquest territori. Feijóo planteja oblidar-se del passat i parlar d’altres coses... Veurem si l’hi deixen. Rajoy no va enviar finalment l’ exèrcit, però sí que va acabar enviant 6.000 policies i guàrdies civils.

Aznar pressiona contra “els sediciosos” i Feijóo gira full. A Rajoy li demanaven que enviés l’exèrcit

Sánchez ha carregat l’erosió d’una llei d’Amnistia de què gaudirà Feijóo si arriba a la Moncloa, un capital que veurem com gestiona en cas d’aconseguir la presidència. L’independentisme presenta la sentència del TJUE com una victòria, però també ha patit un desgast, sobretot Junts. Un espai polític que va dilapidar una dècada dedicada a una “revolució dels somriures” que no va portar enlloc i altres tants anys per provar de revertir les conseqüències penals d’aquells actes.

Uns apunts finals: primer, un motiu de reflexió. És curiós com una amnistia que ha contribuït a calmar la política i atenuar la divisió a Catalunya va aconseguir suscitar tanta rancúnia i enfrontament a la resta d’ Espanya. I segon, la sentència del TJUE no hauria de fer oblidar a l’independentisme fins a quin punt es va dividir la societat catalana i tampoc als partits espanyols, que ara relativitzen amb certa displicència l’anhel secessionista d’una part de Catalunya, l’enorme preocupació que llavors els va provocar el procés.El PP, que al seu dia va alarmar amb l’espantall de la ruptura d’ Espanya i el cop d’ Estat, ara passa de puntetes. Alguns són tan desmemoriats que ja només es recorden de Santa Bàrbara quan trona.