La millor contra el millor

França va acabar engolida per un remolí. Alemanya no va arribar ni a competir. El Brasil ja no és el Brasil. Itàlia ni tan sols va viatjar. El Mundial no espera ningú. Només les millors. Així s’ha dibuixat la final més esperada i, vist el que hi ha hagut durant l’últim mes a les grades dels estadis repartits entre el Canadà, els Estats Units i Mèxic, el matx és entre les dues grans favorites del públic. Espanya i l’Argentina. Aspirant i campió. De la Fuente i Scaloni. Lamine Yamal i Leo Messi – visca la Masia–. Tot, amb l’ skyline de Manhattan de fons. Quina final­.

Espanya ha demostrat que és la millor selecció del torneig. És l’equip que millor defensa i dels que millor ataca. L’Argentina presumeix de tenir el millor futbolista de tots els temps, indiscutible etiqueta per a un Messi que amb 39 anys continua sent decisiu al més alt dels nivells. Espanya és la família. L’Argentina és pur cor. Dos equips d’autor cara a cara, amb moltes semblances i, alhora, completament oposats. Espanya és un Fórmula 1, una màquina perfectament dissenyada en què totes les peces funcionen a la perfecció. L’Argentina és un bòlid de ral·lis, capaç de superar qualsevol revolt i tornar les rodes al camí amb un cop de volant. Que ho preguntin a Anglaterra. O a Egipte.

No podia tenir millor final aquest Mundial, en què, per molt que ho hagi intentat, Trump s’ha hagut de conformar amb un paper secundari. L’escàndol Balogun ja és un vague record. Els futbolistes, els gols i la passió l’han avançat per la dreta i per l’esquerra. Al·leluia.

Tot i que no hi ha dubte que Lamine Yamal i Leo Messi seran els caps de cartell en aquesta final, el partit comença a la banqueta. Perquè si el de Rocafonda i el de Rosario comparteixen formació a Barcelona i una foto icònica que ni tan sols la intel·ligència artificial hagués imaginat, De la Fuente i Scaloni comparteixen molt més que una feina. El de La Rioja va ser un dels mentors de l’argentí mentre estudiava per treure’s el carnet i, des d’aleshores, la seva relació és molt estreta. Els dos es van fondre en una gran abraçada durant un dels actes que va tenir lloc divendres, a la prèvia oficial de la final. “M’ho guardo per a mi”, responia amb un somriure murri Scaloni a la pregunta sobre què havia dit a cau d’orella al seu col·lega. “No em coneix tan bé, no vam parlar de tàctiques”, ampliava, ara amb una rialla.

Espanya i l’Argentina comparteixen el gust per tenir la pilota, per dominar el rival a través de la possessió, però es podria dir que De la Fuente té més pressa perquè passin coses i Scaloni està més còmode veient-les venir. Dos camins que s’uneixen en alguns punts però que es distancien moltíssim en d’altres. El de La Rioja ha estat més sota el focus. La seva feina al capdavant de la roja durant aquests gairebé dos últims mesos ha estat impecable. Totes les seves decisions han estat encertades. Les seves prediccions s’han complert. El seu pla ha funcionat pas per pas. I s’ha emportat molts mèrits de camí a la final.

Scaloni, amb un full de serveis que sembla gairebé igualment impecable, amb un tarannà tranquil i constructiu, pèssim enemic perquè sembla impossible no voler abraçar-lo amb aquell to amable i proper que sempre mostra, ha quedat una mica a l’ombra davant les gestes de Leo Messi. És normal, però això no li resta perillositat. Si De la Fuente coneix bé Scaloni, el camí cap a l’altre costat també és espaiós. La batalla tàctica promet ser preciosa.

L’Argentina lluita pel seu quart títol amb un Messi que serà el primer a ser titular en tres finals

Setze anys després de la final de Sud-àfrica, de l’etern gol d’Iniesta, d’aquella inoblidable dedicatòria a Dani Jarque, la selecció espanyola s’ha guanyat el dret a somiar a brodar-se la segona estrella al pit. És a la cresta de l’ onada, en un cicle absolutament impressionant.

El seu triomf a la passada Eurocopa va ser brillant, aclaparador, i ha demostrat al Mundial que continua sent la millor selecció del Vell Continent. Però ara, tres mesos després d’aquella fallida Finalissima, li toca demostrar-ho a l’aparador més gran del món contra la vigent campiona.

Un repte que sembla dissenyat per a aquest equip, al qual li agrada molt més la gespa que els focus, al qual no és fàcil retreure-li res. Guanya gairebé sempre i, quan no guanya, cau amb el cap ben alt. Un equip que fa 38 partits oficials que no coneix la derrota. Inaudit.

Després d’un torneig en què ha anat millorant però sense haver arribat a la seva esplendor, Lamine Yamal, ja convertit en un fenomen popular de proporcions bíbliques, disputa el partit que pot marcar definitivament la seva carrera.

No hi ha cap focus com el que crea una final del Mundial. El de Rocafonda ha estat ranc els últims dies després de la puntada de peu de Digne a les semifinals que va suposar el penal. Fins i tot no va entrenar un dia, però segons revelen des del vestidor està en perfecte estat de revista per afrontar el repte.

Al davant tindrà Leo Messi, que es convertirà en el primer futbolista a ser titular en tres finals de Mundial (2014, 2022, 2026). Amb els ecos del triomf argentí a Qatar fa quatre anys encara tronant, la Pulga no baixa el pistó. És insaciable. Ja ningú no s’atreveix a dir que pot ser el seu últim partit en un Mundial com passava a Qatar. Qui gosaria ara.

La selecció espanyola persegueix confirmar-se com a digna hereva dels herois del 2010 amb una victòria

I així, amb ingredients de la més alta cuina, s’arriba al plat principal. A la final del Mundial 2026. Al matx entre la millor selecció del torneig i el millor futbolista de l’univers. La final de les finals.