Vasos comunicants

Una final inèdita decidirà avui el campió del món. S’enfronten l’Argentina i Espanya, dues nacions apassionades pel futbol que parlen la mateixa llengua i mantenen des de fa dècades un sistema de vasos comunicants sense parió en el panorama internacional. El magisteri Di Stéfano, Kempes, Maradona i Messi, els grans patriarques argentins, va deixar una empremta indeleble en el nostre futbol, en què aquest llegat s’aprecia amb admiració. I potser en cap altre lloc no ha fascinat tant el transformador model espanyol com a l’Argentina, als cenacles del qual molt aviat es va idealitzar el Barça de Cruyff i, anys després, el de Pep Guardiola, referents indiscutibles de l’elegant, eficient i molt singular proposta que ha caracteritzat la selecció espanyola els últims 20 anys.

Aquella relació, però, amb prou feines s’ha concretat en 94 anys d’història de la Copa del Món. Espanya i l’Argentina només s’han enfrontat una vegada, fa 60 anys, al Mundial d’ Anglaterra 66, amb alguna semblança a l’actual. Dos anys abans, la selecció espanyola va guanyar l’Eurocopa, de la qual ara és vigent campiona. Era un excel·lent equip – Iribar, Amancio, Luis Suárez, Peiró, Fusté...–, però va jugar malament. A la primera fase, va perdre per dos gols a un contra una acreditada edició de l’Argentina, dirigida pel fenomenal Ermindo Onega, al qual acompanyaven Perfumo, Marzolini, Rattin, Pinino Más i el canoner Luis Artime.

L’Argentina i Espanya mantenen una interrelació sense parió

Cap dels dos equips no havia guanyat el Mundial fins aleshores. Se’ls tenia per equips que s’autodevaluaven en la competició. Dècades més tard, és impossible atribuir-los aquella crítica. L’Argentina ha guanyat tres Mundials (1978, 1986 i 2022), va ser subcampiona el 1990 i el 2014 i altre cop disputarà la final. Espanya va guanyar el Mundial del 2010 i al Met Stadium de New Jersey buscarà reeditar el títol i completar quatre anys excepcionals. No perd un partit oficial des del 28 de març del 2023, data de la derrota amb Escòcia, al segon matx de Luis de la Fuente al capdavant de la selecció. És una ratxa de 37 partits, que inclou la victòria a l’Eurocopa 2024 i una edició de la Lliga de les Nacions.

Si les dues seleccions venien precedides per innombrables vincles, la final els multiplica. El multiplicador és Leo Messi, l’impacte del qual en els Mundials ha estat vertical: en cada un ha millorat l’anterior. Amb 35 anys va guanyar el de Qatar 2022, amb 39 se li han dedicat més elogis que mai. No és el normal a aquestes edats, però què és normal en Messi? Enrere, molt enrere, queden els dies en què l’afició del Barça i, en general, el futbol espanyol li retien el culte que es deu a un geni entre els genis. Dies en què Messi havia de fer un esforç titànic d’ argentinitat –va rebutjar jugar a la selecció espanyola– per merèixer l’afecte que trigava a rebre.

“Quan Messi puja a l’avió a Barcelona, a Buenos Aires desembarca el germà de Messi”, era una de les habituals cornades que en forma de pèssim acudit li dedicava un bon sector del periodisme argentí. Ara ha convertit la trilogia Gardel-Evita-Maradona en una tetralogia. Messi és el quart vèrtex. Aprofitar-ho és un assumpte primordial a la selecció argentina, a què Espanya ha respost en aquest Mundial amb un aprofitament sense parió de la idea col·lectiva del futbol.

En aquest moment zenital de l’ star system –mai com en aquesta Copa del Món no s’ha parlat tant de les estrelles, com es correspon amb la cultura dels Estats Units–, s’ha infravalorat Espanya per la presumpta absència d’estrelles. Fins i tot Lamine Yamal, que ha estat decisiu en el recorregut de l’equip, ha estat víctima de recels i crítiques, incomprensibles en vista del seu perfecte encaix en el cartesià model espanyol.

Mentre creixia l’escuma d’elogis en altres cancelleries del Mundial, Espanya va passar per sota del radar fins que va devorar França amb una de les exhibicions més subtils que es recorden. No era la primera vegada. Havia guanyat set dels 10 partits anteriors, incloent-hi l’última semifinal de l’Eurocopa i les dues anteriors de la Lliga de les Nacions.

Quan faltaven cinc dies per a la final, el món va descobrir que la selecció espanyola és una màquina perfectament greixada que, darrere de la seva aparent delicadesa, amaga la fermesa de l’acer valyri , destacada pel seu entrenador, Luis de la Fuente, amb la impecable direcció d’un grup excepcional de futbolistes, estrelles que fa temps que van aparcar els problemes d’ego a favor de la feina ben feta.