Ni permís ni perdó

Això és només futbol, però és suficient perquè el futbol ho és tot. És política, sociologia i economia. Explica una societat, l’anestesia, la uneix i la divideix, ens impel·leix a ficar els braços a les escombraries i trobar el mirallet de la bruixa, aquell que ens diu que som els més guapos, estúpids i generosos, però, alhora, que n’hi ha d’altres d’igual de guapos, estúpids i generosos. I també, si arriba el cas, de racistes, irresponsables i cruels. La pertinença a un club, a una selecció, aquests dies ens defineix, ens integra, ens evita de contestar a preguntes sense resposta, ens col·loca en rituals i calendaris lligats a la curiositat, a la sorpresa del joc com a lliçó de vida, la seva espectacularització.

Encara que ho desitgem, Lamine Yamal no explica res de nosaltres, –com tampoc no ho va fer Maradona, aquell altre OVNI–. Cruyff, Puyol, Iniesta, també Messi, sí que ho van fer. Moviments, anhels i valors d’una societat, la catalana en aquest cas, o l’espanyola si ampliem el zoom. Però quan veus pel carrer tantes criatures amb la seva samarreta, el 19 o el 10, tens l’esperança que quan es retiri sí que haurà mogut alguna cosa davant de les nostres mirades. Que no només –com ara– hàgim disfressat el racisme de classisme. En la curta vida del davanter hi ha moltes històries boniques d’amor, amistat, complicitat, ajuts, individuals i col·lectius, però, de moment, el missatge –mesquí i lúcid– és que només l’èxit integra els pobres, els que venen de llocs, barris, pares, pobres, si no ets blanc. Els mateixos que no llogarien un pis al Lamine Yamal abans de Lamine Yamal, ara l’ovacionen, esperen que els doni aquest diumenge la glòria.

Els mateixos que no llogarien un pis al Lamine Yamal abans de Lamine Yamal, ara l’ovacionen

A Lamine sembla que tot això no li importa. Tampoc no s’enganya. Diuen que és millor disculpar-se que demanar permís. Sembla que cap de les dues opcions no entra en els seus plans. Lamine és inevitable. Hi és. Es queda. Ningú no havia previst que fos així, ningú no l’esperava, això hauria de ser d’una altra manera. És possible.

Però a ell no li importa gens ni mica el que tu, jo o el talibà de torn pensi d’ell. Se n’anirà de la festa abans que decideixin fer-lo fora. Per descomptat. Una festa a què ha anat de passada, entre una cosa i una altra, perquè això no va de caure bé als amos sinó de no decebre els xavals, al barri.

Lamine Yamal és un regal –i una peça de caça major–, però sobretot, una ocasió com a societat

Lamine té des de petit un do amb la pilota, amb la desimboltura, a l’hora de processar aquell joc anomenat futbol. És una història aquesta que no sempre acaba amb el protagonista disputant als 19 anys una final d’un Mundial a Nova York. Qui sap si guanyant-la, si fent un gol. Tant de bo que sí. Quina bogeria de guió. Hi ha l’ascensor social –fa dècades ja en desús– i després hi ha aquests guèisers indetectables, que no avisen. Ha esmicolat tots els rècords de l’edat i èxits, ha comès errors propis i forçats, però res que ell mateix no hagi sabut gestionar. Però sempre ha estat ell mateix, i dels seus. I en aquesta final de Mundial amb el cor dividit entre Messi i Lamine (i Cubarsí i Olmo i Oyarzabal i Rodri...), un vol que Yamal jugui bé, que li surtin les coses, que marqui, que guanyi el Mundial per ell i pel que representa per a molts –sense que ell ho volgués ni ho impulsés–, és l’esperança en un món que no és el seu, a què ningú no els ha cridat ni els esperava, en què han de viure amb mirades i actituds que no són sinceres, ni potser justes ni de bon tros tranquil·litzadores. I també per la generositat del seu joc. Per les vegades que ho intenta. 

Com deia Kobe Bryant: “Cada llançament que falles és un de menys que queda per encertar”. Una vegada, una altra i una altra. Per pensar en l’equip i els equips en ell. Per la fe i la seguretat sense ser ofensiu, però també lluny de la idea de la falsa modèstia com a virtut mariana per elevació. Per les criatures, pels joves. Que veuen el color de la seva pell, que escolten la seva història, que coneixen les seves creences i pensen que potser –només potser– tot és relatiu, que no hi ha veritats absolutes que facin que els altres estiguin equivocats i tu no pas. Que un també té de dret a ser diferent. Lamine és un regal –una peça de caça major també– però, sobretot, una oportunitat com a societat. Però ell no ho és, tot això. Ell és Lamine Yamal, té 19 anys i juga a futbol. Fotudament bé, afegeixo, per si no quedava clar. Va néixer a Esplugues de Llobregat. Son pare és marroquí; sa mare, guineana. I no, Mariano, aquest tampoc no és francès.