El dia de la cabra

Com puc començar a escriure altre cop si fa quatre anys a Qatar vam pensar que Leo Messi, amb el seu Mundial lligat i al sac, ho engegaria tot a la concha de su madre per recloure’s i descansar amb la seva estimada família. Aquí tornem a ser-hi tots, inclòs ell, en una altra final als 39 anys, esgotant el vocabulari dels periodistes, que ens repetim més que l’all mirant de ser originals sense aconseguir-ho. Si només fos que continua jugant... La qüestió no és aquesta. Les paraules serien unes altres si hagués fracassat, si s’arrossegués com correspon a la seva data de naixement. Com s’esmolarien llavors les plomes i les veus, sempre més enginyoses per a la crítica que per a l’elogi. Però no. Vuit gols i quatre passades de gol signats en set partits. Una altra vegada el millor, GOAT, la cabra. D’on surt aquest paio? Per què continua jugant? No ho fa pas pels diners. Ja en té per comprar-se Rosario i Castelldefels sencers. Deu ser perquè s’ho passa bé.

El vaig conèixer quan tenia 16 anys, quan el Barcelona, amb bon criteri, no deixava fer entrevistes als menors d’edat si no formaven part del primer equip. Però em van deixar xerrar amb ell. Era tímid, s’ajudava d’un llarg serrell per camuflar la seva vergonya. Menjava i dormia amb desordre adolescent però jugava al futbol com un dimoni. Ja arribarien les dietes i el peix. Llavors el seu mentor era Ronaldinho.

Havia arribat al Barça amb 13 anys com arrencat de la seva vida anterior. Barri, família, amics... Tots un pas enrere de cop menys Jorge, el pare. El de Barcelona va ser el seu primer viatge amb avió. D’ell se’n deien coses llegendàries ja abans de començar. Es va demostrar que eren certes. Que en arribar feia 1,40 m d’alçada, que a l’Argentina no hi va haver cap club que li pagués un tractament per créixer (va estar anys posant-se injeccions per despertar l’hormona del creixement), que corrien vídeos en què regatejava a tort i a dret amb cinc anys, que la seva àvia Celia el portava de bracet al parc i li xiuxiuejava que un dia seria el millor futbolista del món, que el net li dedicaria tots els gols mirant al cel perquè l’àvia va morir massa aviat, que el seu primer contracte es va firmar en un tovalló...

El guió semblava escrit a Qatar, havia guanyat el Mundial i la lògica demanava una retirada

Entre tot allò i l’avui de Nova York se sap tota la història. Gols i jugades inversemblants cada setmana entregades en sessió doble com si una força interior irresistible l’impulsés a fer-les. Gairebé sempre amb el Barça, el club a què repeteix que estima una vegada i una altra, tot i saber-se utilitzat pels qui el van fer fora. Potser perquè sap que en el fons el club pertany a la gent i la gent l’adora. Ja es retrobaran.

Per saber què significa Messi com a futbolista cal descartar les descripcions que serveixen per a la majoria de la resta. ‘No marca gaires gols però arrossega defensors’; ‘va bé a l’espai’; ‘el joc de posició li surt brodat’... No hi ha eufemismes per al futbol de Messi perquè tot en ell s’aprofita. El seu driblatge és variat però concís, es tracta d’enganyar el rival amb el recurs que demana cada jugada sense recórrer a l’ornament. Sec o prolongat, suau o explosiu, ras o picat, de dretes o d’esquerres, per sota de les cames... El gran mèrit és el minimalisme amb què executa tot allò que es proposa. Marca gols com el forner fa panets. És el seu ofici i, per tant, no li comporta cap dificultat. El problema el tenen els altres forners. Tots.

A la selecció argentina el seu pes és d’una enormitat aclaparadora. Ho és tot per a l’equip i per al país, convertit en una divinitat per a una afició amb tendència al paroxisme, ell que és tan poc donat a l’actuació i més aviat inexpressiu, com si exercís de conscient dic de contenció per ajustar la imatge que hi projecten els seus paisans (admetem-ho, estem saturats del Muchachos , de l’èpica com a mètode per sobreviure, de les Malvines i de seguidors venent mobles, cotxes i dents d’or per pagar-se el viatge i l’entrada, només Leo ens torna la calma).

A l’Argentina el seu pes és d’una enormitat aclaparadora; ho és tot per a l’equip i també per al país

Messi suma un últim mèrit. Els seus companys maten per ell i fa anys que es van contagiar de la seva proximitat. Cada vegada són millors i tenen el do de buscar-lo i trobar-lo. Cuti Romero, Paredes, Enzo, Lautaro, Julián... Són grans futbolistes sota el gran paraigua.

Avui tots aquests soldats trepitjaran la gespa per darrere del capità, avançant com a càmera lenta, amb la mirada desafiadora del qui se sent part d’una banda perillosa a les ordres d’un sol cap. Després la pilota arribarà als seus peus. I en un moment, tot s’accelerarà.