De l’Espanya del 2010 a la del 2026

Espanya jugarà la final d’un Mundial per segona vegada a la història. I, com el 2010, serà amb el reconeixement del món futbolístic, un detall que fa inevitable la comparació. Perquè l’ Espanya actual té diverses similituds amb la de llavors.

LA PILOTA COM A EIX. La idea és invariable. Cap rival no va condicionar els plantejaments de Vicente del Bosque de la mateixa manera que ningú no condiciona els de Luis de la Fuente. Un pla basat a tenir la pilota el màxim de temps, recuperar-la com més aviat millor i buscar el gol sempre.

De Sud-àfrica a Nova York, de Del Bosque a De la Fuente; però, sobretot, de la pilota a la pilota

LA MATEIXA ESTRUCTURA. Amb matisos, però el sistema és el mateix. Els laterals de la final del 2010 ( Ramos i Capdevila) explotaven la banda igual que Pedro Porro i Cucurella. La parella de centrals (Puyol i Piqué), imperials defensant amb metres enrere, iniciant el joc i tan excel·lentment coordinats entre ells com Cubarsí i Laporte. Enmig, les tres altures diferents amb Rodri com el Busquets d’aquells temps, amb Fabián fent de Xabi Alonso i amb Dani Olmo (més ofensiu) desenvolupant el rol de Xavi. Un extrem obert (llavors Pedro, ara Lamine), un golejador mòbil ( Villa en el rol actual d’ Oyarzabal) i un fals extrem (ara Baena, el 2010 Andrés Iniesta).

DEFENSAR LLUNY ÉS DEFENSAR MILLOR. Una altra coincidència es dona en la manera de defensar. Perquè la línia defensiva juga el més amunt possible per compactar al màxim el bloc. El primer estímul sempre és defensar cap endavant o fins i tot anticipar. La parella Puyol-Piqué va comandar la rereguarda que menys temps va passar en camp propi el 2010 i el tàndem Cubarsí-Laporte jerarquitza la selecció que, fins avui, més temps passa a l’últim terç (36% del total). A més, els dos equips coincideixen en una extraordinària robustesa. L’ Espanya del 2010 va completar el campionat amb només dos gols encaixats i, l’actual, únicament en comptabilitza un.

GRAN JOC INTERIOR. Els dos conjunts van destacar i destaquen per la gran capacitat per triangular, filtrar passades i associar-se en curt. La selecció espanyola va ser la que més possessió va registrar, així com la que més es va relacionar el 2010 i el patró es repeteix el 2026. Amb un 63,9% de mitjana, Espanya és la que més possessió té de tots els equips que han accedit a la fase final i acumula una mitjana de 603 passades per matx.

INÈRCIA GUANYADORA. Venir de guanyar l’Eurocopa va transmetre llavors i impregna ara una seguretat enorme. Això sí, mentre el 2010 la selecció estava formada per futbolistes consagrats, la mitjana de l’actual és de tot just 26,4 anys.

Però l’ Espanya que lluitarà per la segona estrella també compta amb factors que la fan única.

S’ORDENA ABANS. No li cal sumar tantes passades per situar-se en les distàncies i les ubicacions perfectes per atacar en posicional i, alhora, estar a punt per quan algú perd la pilota. El puzle s’organitza amb tanta lleugeresa que es fa difícil diferenciar entre la fase de construcció i la de creació.

JOC DE DUES VELOCITATS. L’ Espanya d’ara té menys paciència que la del 2010, però entén els ritmes igual de bé. Quan cal ajuntar passades en una zona per després sorprendre, quan cal baixar el ritme o quan s’ha d’accelerar. El gol de Mikel Merino davant Portugal o el de Pedro Porro contra França en són dues demostracions perfectes.

MÉS VERTICALITAT. Si el primer espai ja és bo, s’ataca sense dubtar. I és que es tracta d’un equip més directe. La mitjana de passades per possessió a la semifinal contra França va ser de sis mentre que, A les semifinals del 2010 davant Alemanya, es va elevar als nou.

UNA ESTRELLA MUNDIAL. Un altre punt diferencial és Lamine Yamal. Perquè són dos equips corals d’un nivell col·lectiu espectacular però, mentre el 2010 l’ altura qualitativa era enorme i repartida, l’ Espanya del 2026 compta amb una figura mundial tant a nivell futbolístic com mediàtic.

De Sud-àfrica a Nova York. De Del Bosque a De la Fuente. De Casillas, Puyol, Xavi o Iniesta a Unai Simón, Cubarsí, Rodri, Lamine o Dani Olmo. De la innovació a l’estètica. De la paciència a la interpretació. I sobretot, de la pilota a la pilota. Del 2010 al 2026.