De Junts a Aliança i torna a començar

L’empresariat català i les seves organitzacions mantenen encara una palpable distància amb el partit ultradretà Aliança Catalana, de l’alcaldessa de Ripoll, Silvia Orriols, tot i que les enquestes li pronostiquen un espectacular ascens electoral. Per davant de Junts i lluitant amb ERC pel segon lloc. Fredor que potser obeeixi al fet que als centres de decisió empresarial també tenen els seus propis termòmetres, que rebaixen diversos graus la dimensió d’aquest ascens demoscòpic.

La líder d’ Aliança Catalana tot just ha mantingut unes quantes trobades amb el món econòmic. La més pública, amb Emilio Cuatrecasas, el prestigiós advocat barceloní, allunyat ara de qualsevol responsabilitat gremial o professional, més enllà de les seves inversions personals, com el golf de l’ Empordà, on es va celebrar la reunió del gener passat. La més recent, un dinar amb una patronal territorial vallesana. N’hi haurà més, sens dubte. Els empresaris volen veure en persona la dirigent ultra i tenen curiositat per escoltar les seves propostes. Hi ha expectació i aforaments desbordats quan s’organitza alguna d’aquestes trobades.

Quan la conviden, Orriols s’endinsa al territori de referència de l’antiga Convergència, el del petit empresariat i les classes mitjanes –fora de l’àmbit del gran empresariat barceloní, on les coses són ben diferents i els ultres tenen més dificultats–, sabent que tindrà un auditori molt predisposat a escoltar les seves propostes i amb ganes de conèixer-la. Aquest teixit social enyora, ara amb intensitat febril, el vell pujolisme que el procés va arraconar. Se senten orfes de referent polític i de programa pràctic d’acord amb els seus interessos.

Desencisats de Junts, el teòric hereu del pujolisme i del que lamenten que desatengui les prioritats econòmiques i polítiques del moment. La seva lectura és que el partit independentista s’ha quedat ancorat en un procés que va acabar ja fa gairebé una dècada, amb el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i l’escapada de Carles Puigdemont. És moment de propostes concretes. Les decebedores dades recents sobre la inversió de l’ Estat a Catalunya accentuen aquest sentiment: “On és la influència del PSC, Junts i ERC en la política espanyola?” és un plany novament audible.

En aquestes poques i discretes trobades, adoptant un posat d’humilitat, Orriols els afalaga les orelles: a Catalunya es paguen massa impostos; el de patrimoni hauria de desaparèixer; cal fomentar la cultura de l’esforç; la ganduleria no s’ha de subvencionar (referència a l’absentisme); l’independentisme d’ Aliança no desembocarà en la bogeria de repetir les jornades d’octubre. Tranquil·litat i bons negocis.

Comparteixen les idees econòmiques d’Orriols, però no la xenofòbia; els immigrants són essencials

Molts en surten encantats: “aquesta dona té raó”. La connexió d’ Orriols amb l’auditori sorprèn els mateixos organitzadors. Però d’aquí a tenir el seu vot a la butxaca encara queda un bon tros, segons ells mateixos. La majoria no comparteix el seu ideari xenòfob. Moltes de les seves empreses no aguantarien ni un dia sense els treballadors immigrants que asseguren la seva producció. I saben que les solucions d’ Orriols no són tan fàcils ni simples com ella les presenta.

Si ara hi hagués eleccions al Parlament, aquesta orfandat política del teixit econòmic català s’expressaria en una enorme dispersió i fragmentació del vot. Algun, sens dubte, acabaria a Aliança; però també podria ser rellevant la quota dels socialistes de Salvador Illa, en funcions intermitents de partit refugi temporal, que ha definit un pla de prioritats, tot i que després té dificultats per aplicar-lo i a qui, entre les files empresarials, atribueixen certa pèrdua de l’empenta que semblava tenir al principi; fins i tot, encara que en menor mesura, a ERC, en aquest cas entre els sectors més sensibles a l’eix nacional.

Això mentre s’aclareix la incògnita de quant durarà l’actual legislatura espanyola i pendents de la reformulació de Junts, una vegada que l’amnistia s’implementi i el partit independentista es vegi obligat a resoldre la seva disjuntiva entre partit d’ordre o tropa de xoc.

Als salons nobles de l’empresariat barceloní, que han delegat aquestes feines en Josep Sánchez Llibre, el president de Foment, continuen pensant que Junts és l’aposta principal; que no vol dir exclusiva, si el PP acabés governant algun dia. Serà així, sens dubte, durant la resta de la vigent legislatura. Els seus set vots al Congrés valen el seu pes en or. Palanca d’influència legislativa i política a Espanya i de reconeixement davant els seus iguals empresarials. També més endavant, quan regeixin les noves velles regles del joc polític: les d’abans del procés i de després de l’aplicació de l’amnistia, si l’aritmètica parlamentària així ho permetés. No hi faltaran els incentius des del món corporatiu, on creuen que encara hi ha temps, abans d’unes pròximes eleccions a Catalunya, perquè Junts evolucioni i reconstrueixi els llaços amb el teixit econòmic.

Això obriria la porta a un altre ball alternatiu a Catalunya. Al Parlament, els vots de PP, Vox, Aliança i Junts podrien acabar encarnant una majoria d’oposició, que no governés, que actués com a fre de les iniciatives no desitjades del Govern que es constituís.

La gran empresa confia que Junts es converteixi en una força d’ordre després del retorn de Puigdemont

Una espècie de mirall del que ara passa al Congrés dels Diputats, quan Junts s’afegeix al PP i Vox per frenar mesures i lleis concretes presentades o impulsades pel Govern de Pedro Sánchez i els partits d’esquerra que li donen suport parlamentàriament. Acords d’abast limitat.

Un pas més en la llarga recomposició del sistema de partits a Catalunya, desballestat pels sotracs del procés i incapaç de generar un nou model, pendent de la resolució de les causes penals. Les forces econòmiques, una vegada més, volen intervenir en aquest procés per tal d’aconseguir que arreli una formació que representi fidelment els seus interessos. I continua.