Els negocis de menjar ràpid prenen una rambla del Raval deixada de banda

Expliquen que els clients de l’última etapa del restaurant Casa Leopoldo sempre hi arribaven en un taxi que els deixava a la porta, i que després se n’anaven de la mateixa manera.

També per aquelles dates, també al juny, també a la rambla del Raval, el Palosanto va tancar per sempre després de 14 anys. “Va ser quan [hi va haver] aquella gran baralla, quan les cadires van sortir volant a banda i banda de la rambla – expliquen els que van ser els responsables del negoci–. Ja no podíem més. Els revenedors de medicaments tota l’estona estaven plantats al davant del nostre restaurant. Fa ja uns quants anys que l’ambient s’ha enrarit tant que molta gent d’altres barris i molts turistes han deixat de venir. Per això van tancar també La informal, La Paciència, el Taco Alto... i aquí només amb la gent del barri no guanyes prou per pagar el lloguer. Per això la majoria dels negocis que obren són de menjar ràpid”. Els ingressos de les llars del Raval són una tercera part per sota de la mitjana de Barcelona.

“Bo, bonic i barat... Vam obrir aquesta hamburgueseria perquè és el que la gent del barri vol”

“Fa un any i mig ens van oferir traspassar per 90.000 euros, però vam dir que no. Després uns italians ens en van oferir 60.000, però després que veiessin l’ambient van retirar l’oferta. Un noi de Bangladesh també ens en va oferir 60.000, però també es va fer enrere. Al final uns pakistanesos que tenen un establiment a les Glòries, però que en volen obrir un altre per aquí perquè la majoria dels seus clients són del Raval ens en van oferir 50.000, la meitat del que vam invertir per obrir el nostre restaurant. Vam acceptar perquè ja vèiem que l’oferta següent encara seria més baixa”.

És l’últim monocultiu comercial d’aquesta banda de Ciutat Vella, el dels negocis de menjar ràpid econòmics. Aquí al Raval no hi ha tantes botigues de pedicura, de fundes de mòbils o d’articles relacionats amb la marihuana com al Gòtic. Ni tan sols de records. Al Raval hi van abundar primer els comerços de telefonia, després les fruiteries... i ara els f   ast food . En aquesta rambla ja n’hi ha una vintena. Altres locals històrics de la zona que atreien gent de tot Barcelona, com el Zelig o el Sifó, també van donar pas a aquests negocis.

“Es posen a traficar a la porta del teu local, i així espanten els barcelonins i els turistes”

Una dada: el 2024 la Filmoteca de Catalunya va registrar una assistència de 115.000 espectadors, i l’any passat, de 103.000. L’abundància de vídeos sobre baralles i robatoris que d’un temps ençà molts veïns pengen a les xarxes per denunciar a parer seu l’abandonament del barri per part de les administracions també mina la imatge del Raval a la resta de la ciutat. El vídeo de la baralla amb un munt de cadires volant de banda a banda d’aquesta rambla va ser l’últim hit . Moltes persones ja no volen ni acostar-se per aquí. El barri també es va convertir en una arma política llancívola.

“‘Bo, bonic, barat’, no diuen això els espanyols? –diu l’encarregat de Taqwa Fried Chicken TFC, negoci obert fa dos mesos i mig al local que acollia el Taco Alto–. En tenim un altre al carrer Joaquín Costa. Ens vam ajuntar alguns i cadascú hi posa diners i una habilitat. Jo sé cuinar, un altre coneix bons proveïdors... Vam veure un buit al mercat, que la gent del barri necessita aquests negocis. Em preocupa cada vegada més la inseguretat. La inseguretat espanta tothom. Però ara per ara anem bé”. Quinze trossos de pollastre fregit per menys de quinze euros.

“Els tancaments dels negocis de sempre ens fan perdre la varietat i, a més,ens aïllen”

Els consultors immobiliaris de Laborde Marcet detallen que els lloguers dels locals de la rambla del Raval estan a l’alça des de fa anys. Avui un local raconer per a un bar restaurant de 55 m2pot costar 5.000 euros al mes. “Aquesta pressió transforma el teixit comercial del barri –afegeixen els agents immobiliaris–. Cada vegada són menys els comerços tradicionals, i gran part de les noves obertures corresponen a establiments de restauració molt interessats a localitzar-se en aquest eix perquè hi abunda una població resident estrangera el consum constant de la qual afavoreix aquests negocis”.

I l’ Eix Comercial del Raval, els comerciants del barri, afegeix que aquesta pressió immobiliària i a més la rebaixa del tiquet mitjà obliguen a retallar els costos d’una manera exagerada. El take away esdevé una taula de salvació. Malgrat això, afegeixen els comerciants, el Raval també ofereix moltes botigues de vinils, monopatins, roba vintage , pírcings i complements alternatius... A Peu de la Creu, Ferlandina, Tallers... I a la mateixa rambla del Raval i els voltants hi ha noms propis com el de Madame Jasmine. “Però l’Ajuntament no hauria de posar tants problemes administratius i burocràtics i donar suport de debò al teixit del barri. Que la gent que va als teatres del Raval tingui descomptes en restaurants, que els llibres de text s’hagin de comprar als comerços del barri, que els vals escolars de la Generalitat i altres ajuts de les administracions també es gastin aquí...”.

“Vam traspassar perquè ja no podíem més, perquè sabíem que l’oferta següent encara seria més baixa”

“La Farga, Casa Leopoldo... de mica en mica tanquen els de sempre –lamenten a la cerveseria Boníssim, un local obert aquí fa més de 20 anys–. I així perdem la varietat i ens aïllem. Fins i tot turistes que s’allotgen als hotels d’aquí eviten la rambla del Raval, els taxistes de l’aeroport els diuen que com se’ls acut allotjar-s’hi! Les notícies de robatoris de rellotges cars tampoc no hi van ajudar. A més, l’Ajuntament ens va posar un munt de bancs al mig de la rambla. Deien que eren per alsveïns del barri. Però amb proufeines hi seuen veïns; hi seuenels traficants! I els parterressón el seu magatzem, i la zona infantil el mateix... Però ja ens hem cansat de trucar a la policia a cada instant”.

“Sí –intervé el responsable d’un altre negoci amb més anys en aquesta rambla, el restaurantBaba, conegut pels xauarmes de xai–, ens van posar al davantun parc infantil on amb prou feines hi ha nens, no fem altra cosa que perdre clients! I la terrassa ens la van apartar tant que cada dia algú se’n va sense haver pagat. El dia de la baralla de les cadires volant tothom se’n va anar corrent! Pago el lloguer, els impostos i la seguretat social. Fa tants anys que hi soc que tinc DNI! Però els polítics no em fan cas. En un any el negoci va caure un 70%. No traspasso perquè no vull perdre la llicència, però...”.

Aquella baralla es va originar a la terrassa del restaurant de la cadena Awami ubicada a l’altra banda. L’encarregat diu que els Awami són una família que té uns 60 comerços d’alimentació a la ciutat, sobretot per aquí. I afegeix que fa anys els Awami van fer el salt a la restauració. “Abans sempre estàvem plens... i ara aquesta gent seu a la terrassa, set o vuit, i demanen tres cafès, i després a l’hora de pagar diuen que no saben qui ha demanat els cafès, i no volen pagar... De manera que els vam dir que se n’anessin, i així va començar tot. Després van tornar moltes persones i ens van trencar l’aparador! Allò dels restaurants ja no surt a compte per aquí. Cada vegada tenim menys empleats. El que passa és que fa sis anys vam pagar un traspàs molt alt. De manera que la família també en va muntar un de menjar ràpid aquí al costat, un negoci amb menys costos”.