Ferran assenyala l’eternitat

Espanya governa el món, una realitat que reflectia el seu futbol i que va confirmar el Mundial. La segona estrella ja vola de tornada a la Península per quedar incrustada al pit d’una selecció admirable, que té un nou heroi. Des de Foios va irrompre Ferran Torres a la pròrroga per disfressar-se d’Andrés Iniesta i obrir les portes de l’eternitat d’un xut amb l’esquerra. Un gol que va traslladar l’aclaparadora superioritat de la selecció espanyola al marcador, amb l’Argentina esborrada del mapa sense cap mena de recel i amb l’etapa de Leo Messi liquidada entre llàgrimes.

Que l’equip de De la Fuente hagués d’esperar a la pròrroga per aconseguir la glòria no significa res, un cop completada una final gairebé sense precedents, en què l’Argentina va xutar una vegada (minut 122) i ni tan sols va ser a la porteria. Una altra lliçó magistral de futbol d’un equip que controla els partits al seu gust i amb una trajectòria que ja és de llegenda. Però és que potser el títol no és el millor, perquè De la Fuente gestiona una plantilla molt jove, amb un futur encara més prometedor que el seu brillant present.

I això que sobre el paper era un matx entre dues seleccions amb traços semblants, com així es va començar dibuixant sobre la malmesa gespa del MetLife Stadium, amb cinc minuts de retard, això sí, cortesia del futbol modern i la seva pirotècnia. Tant Espanya com l’Argentina intentaven robar amunt, però eren els primers els que començaven manant en aquesta tasca i anticipant la seva supremacia. L’equip de De la Fuente no va trigar a llançar el primer avís, que acabaria sent el més perillós d’una primera meitat una mica insulsa però encara igualada. L’ensurt argentí es va forjar en la connexió entre Olmo i Lamine Yamal a la frontal, una combinació que va brindar al de Rocafon-da una gran ocasió per fer història, però que Lisandro va alentiri que el Dibu Martínez va acabar atrapant.

L’Argentina tenia les coses clares, malgrat tot, i tallava qualsevol temptativa de perill amb faltes que no sobrepassaven cap límit, però que sí que flirtejaven amb ser objecte de groga. Com la de MacAllister a Olmo a la línia de mitjos, que, més que flirtejar, va festejar amb totes les seves forces una targeta. La tolerància de Vincic va encendre la banqueta espanyola, però el matx era net i no es va acabar encenent la metxa. Lamine també se les tenia amb Tagliafico, davant el qual li va sortir un bon driblatge, però que no va saber cristal·litzar després amb una bona centrada.

La selecció de De la Fuente va confirmar la seva superioritat amb una final majestuosa esborrant l’Argentina

A l’altre costat, Scaloni semblava que havia ordenat buscar l’esquena dels centrals amb pilotes llargues, però Unai Simón es mostrava molt atent i ràpid, sobretot en un parell de corregudes davant Messi, força desaparegut, notícia que el rival no sap mai si qualificar de bona o dolenta. Rodri es multiplicava en els ajuts exercintde capità general, amb un acompliment increïble, elegit millor jugador del torneig. De camí cap al descans, Espanya va certificar la seva superioritat amb un parell de xuts, un d’ Oyarzabal que vaatrapar el Dibu i un altre de Cucurella que va sortir desviat. La roja havia guanyat els punts, però en una final del Mundial això no serveix de res.

Li faltava una espurna al partit, que no va trigar a apujar de temperatura després de l’etern xou del descans. A l’Argentina van començar a fallar-li les forces massa aviat, i això que Scaloni va intentar enfortir el mig del camp amb l’entrada de Paredes al descans. Però els seus jugadors anaven fent passos enrere, fruit de l’empenta espanyola i de l’esgotament, de manera que tocava recórrer a tota mena d’artificis. Al cap de cinc minuts ja tenia lloc la primera batussa, la segona part es faria llarga.

La pilota no sortia del camp argentí i Espanya amenaçava el Dibu. De la Fuente anava refrescant el seu equip de mica en mica, mentre que Scaloni es veia obligat a esgotar els canvis quan faltaven 20 minuts per al final atès el panorama que veia. Durant aquest temps un cop de cap de Ferran Torres i un parell de xuts de Pedri i Cubarsí havien provocat que el Dibu esclafís a suar. L’Argentina continuava sense intentar cap xut en tota la final, mentre que el seu rival anava sumant i sumant, gairebé sempre a la porteria.

La superioritat d’ Espanya era aclaparadora, però sense gol no hi ha glòria. L’Argentina sabia que era inferior i s’encomanava a un altre miracle de Messi, que amb prou feines tocava la pilota. Un cop superat el 90, Enzo Fernández es va passar de voltes i es va guanyar la segona groga peruna falta innocent però dura aCubarsí. Es quedaven amb deu els de Scaloni, a qui amb prou feines se’ls veia. Una falta de Lamine que va desviar el Dibu va abaixar el teló i va assenyalar el camí de la pròrroga.

Ferran Torres es va disfressar d’Iniesta per brodar la segona estrella d’un equip immaculat

Tot el pes que suportaven els argentins fins aleshores els va caure a sobre com una llosa gegant en la mitja hora extra. Nico Williams era molt empipador i es quedava sense gol per un lleuger fora de joc. Merino s’equivocava amb el seu cop de cap. Fins que va arribar el moment que el cel va obrir les portes. El moment que Porro va centrar, Nico va cedir enrere i Espanya va canviar la cama dreta d’Iniesta per l’esquerra de Ferran Torres per arribar a l’eternitat. Sí, Espanya és campiona del món.