Guanya un estil

La justícia, matèria altament esmunyedissa en el futbol, va acudir a la desesperada crida de la selecció espanyola i li va concedir la segona estrella tard, a la pròrroga, però amb tot mereixement. Va ser superior la roja de manera aclaparadora, va dominar tots els aspectes del joc com si el partit no fos una final del Mundial sinó un de la fase prèvia de forces desiguals. Espanya només va tenir dos elements en contra: la providència vestida de Dibu Martínez i l’arbitratge, que li va pispar un gol com a decisió cabdal en una actuació que va permetre el joc subterrani (però s’hauria de dir d’una altra manera perquè es va veure en tot moment) de l’Argentina. Paredes, que va saltar electrocutat al camp a lamitja part, havia d’haver estat expulsat una mitja dotzenade vegades. És un exemple il·lustratiu.

Espanya enllaça el seu nou Mundial al del 2010 parlant el mateix llenguatge llavors iara, la millor explicació per entendre el perquè del seu èxit. Mentre altres països busquen solucions exòtiques que els desnaturalitzen davant els fracassos (Brasil com a màxim exponent), la selecció espanyola ha insistit en la seva pròpia recepta malgrat les deficients experiències de les Copes del Món del 2014, el 2018 i el 2022.

Espanya enllaça el seu nou Mundial al del 2010 parlant el mateix llenguatge llavors i ara

La victòria espanyola vaser incontestable. Les estadístiques, extemporànies quan se sobreutilitzen en el futbol, van parlar aquesta vegada amb claredat. Espanya va xutar a porta per sobre de les 20 vegades i l’Argentina amb prou feines en va comptabilitzar una. En nombre de passades, l’equip guanyador va doblar el perdedor, 800 a 400.

Al partit que es va sintetitzar a la prèvia (lògicament) amb el cara a cara entre Lamine Yamal i Leo Messi, l’heroi va ser Ferran Torres. Si la justícia li és esquiva al futbol, les rareses li són inherents. Ferran pertany a la categoria de futbolistes que es miren al mirall i es veuen millors, una virtut en un esport en què els vividors sempre acaben trobant un forat. Espanya és una selecció que es fa estimar per la seva configuració. No hi ha vedets aparentment i sí una representació de tipus que es porten bé amb diverses sensibilitats i procedències, avançant en una direcció diferent a la presumible destinació política del país.

Va marcar un valencià, un madrileny va ser elegit millor jugador del torneig ( Rodri), i un català, el millor jove ( Cubarsí). Tots acompanyatsde Lamine Yamal i Nico Williams, a qui no hauríem de considerar espanyols segons la doctrina Rajoy.

Cuidem el futbol

La final va ser el colofó d’un Mundial que ens deixa un clar avís: al futbol només el salvarà el futbol. Gianni Infantino, president de la FIFA, s’ha erigit paradoxalment en el principal boicotejador d’un esport agredit pels que s’entossudeixen a veure’l només com una caixa enregistradora. L’ elitització és un fet per l’indecent preu de les entrades (o ets ric o un ximple que s’endeuta més); la fragmentació de l’espectacle, una obsessió per colar anuncis (pauses d’hidratació i un xou a l’estil Super Bowl de mitja hora amb Coldplay i companyia de bufons), i la submissió continuada sota els règims que acullen la competició ( Rússia, Qatar, ara els EUA) ha arribat a cotes vergonyoses amb Donald Trump, no es podia saber, tan ensabonat per Infantino que tots dos van aixecar a dit la sanció d’un futbolista dels Estats Units com si fos normal, quan era un cop baix contra tota lògica. En realitat, Trump ha entrat al futbol com un bisó matusser en una botiga d’ esculturetes de Lladró. Esperem que l’abandoni i tanqui la porta quan surti. I, posats a demanar, que s’emporti Infantino amb ell.