El gol que canvia moltes vides

D’Iniesta a Ferran Torres. De Don Andrés al Senyor Ferran. De Fuentealbilla a Foios. De la bota dreta a la bota esquerra. Del Jabulani al Trionda. De Johannesburg a Nova York. D’un jugador del Barça a un altre futbolista blaugrana. La segona part de la pròrroga va tornar a ser vermella. Encara que el geni manxec marqués vestit de blau. Buscava un successor per a la persona que va cosir la primera estrella a l’escut i el va trobar en el davanter valencià. Per sempre un fil d’or els unirà. Tantes vegades discutit, però ell sempre acaba traient el cap, per ser protagonista, per colar-se a les portades. La història és seva. Ferran II, superstar.

No se sap si Ferran Torres va tenir temps de passar per l’àrea de pícnic que hi ha just sota del pont George Washington a Nova Jersey, just en travessar des de Nova York. Aquí és on el noi protagonista de la pel·lícula Big troba la màquina Zoltar, a qui demana un desig. Contra tot pronòstic, l’aparell va resultar que va fer la màgia. L’endemà al matí el cos li creix i té l’aparença d’un jove amb edat de treballar i triomfar.

Com fa 16 anys Iniesta, el valencià va xutar amb l’ànima i de seguida es va veure que el xut anava a la glòria

Ferran també es va fer gran. La ciutat dels gratacels va ser propícia per a un Torres. Se’l va veure incisiu des que va entrar al camp per Oyarzabal. Mossegava amb la dentada de tauró. Tenia aquella mirada que fa l’atacant, que venia d’aconseguir 21 gols amb el Barça. Envoltat de cinc companys més de l’equip blaugrana, es va sentir com a casa.

El seu torneig va començar amb el travesser contra Cap Verd i Vozinha el 15 de juny. Ningú no recordarà perquè un mes i quatre dies després va donar la glòria a Espanya contra l’Argentina i Dibu Martínez. Res no serà igual per a ell. Iniesta tenia 26 anys quan va marcar a Sud-àfrica. De tota la plantilla només hi ha dos futbolistes amb aquesta edat: Pedro Porro, un defensa, i Ferran Torres, en qui va recaure el paper d’heroi justicier sense màscara.

Ferran ha estat durant tot el torneig com un asceta. S’ha aïllat com un ermità que s’aparta del brogit del món. Com un monjo que fa gairebé un vot de silenci. No ha concedit entrevistes, no s’ha volgut despistar. Perquè es deien coses del seu futur i ell no volia intromissions durant el Mundial. Estava concentrant-se, visualitzant la seva gran aparició, focalitzant-se en el seu moment. Pocs amb la seva mentalitat, amb un cap ben fort.

De vegades sembla que viu a Gotham, però sempre veu la llum. El davanter només va ser titular al primer partit, però ha jugat els altres set. És un home de confiança de De la Fuente, perquè sempre respon. S’estava reservant el seu primer gol per a la final. No va poder ser de cap perquè la seva rematada la va parar el Dibu, ni tampoc amb la dreta perquè no va enganxar bé el xut. A la tercera no va perdonar. Nico Williams va despenjar una pilota al segon pal i la va tornar a ficar al cor de l’àrea. Ningú de la defensa argentina no va pensar en aquesta solució. Però hi havia Ferran, que sabia que no podia controlar i va carregar la cama esquerra de primeres. Un xut amb l’ànima. Com en la jugada de fa 16 anys, Ferran no va xutar tot sol. Hi havia dipositades moltes esperances. I així que la pilota va sortir disparada es va veure que en aquesta empremta hi havia pols d’estrelles, de qui porta la màgia. Un gol que val una carrera. Un gol que canvia moltes vides. La dels 26 campions, segur, però moltes més.

A Messi tot li va sortir malament. Primer es va lesionar Lisandro, després es va trencar Romero i gairebé al minut 90 Enzo Fernández es va fer expulsar en una acció totalment innecessària. Això li va fer jugar tota la pròrroga amb un jugador menys i sense Lautaro, que no va poder entrar, i gairebé sense Julián, que va haver de sortir.

A la llotja els herois del 2010 van saltar i es van abraçar. Iniesta, Casillas, Puyol, Ramos, Villa, Jesús Navas i Fernando Llorente no es van poder contenir de l’alegria. Ja tenen acompanyants a l’ Olimp del futbol espanyol.

L’últim que va tocar la pilota al MetLife Stadium no podia ser cap altre que Ferran. Va ser un refús dirigit cap a l’esquerra perquè corregués Lamine Yamal. Era allunyar el perill. Era deixar l’Argentina sense la seva última vida. Llavors Vincic va xiular el final. Era oficial. Ja no s’escapava. El títol tenia un amo per als pròxims quatre anys.

Va agafar el micròfon i va cridar ben clar i fort: “Espanyols, som campions del món”. Es va sentir pels deu altaveus gegants penjats sobre la gespa, però segur que la frase es va sentir 5.800 quilòmetres a Espanya, que estava de celebració.

La selecció tornava a ser la millor del planeta futbol. Després d’eliminar les últimes dues campiones, que també eren lesdues últimes finalistes. Espanya ja té més Mundials que Anglaterra, inventors, derrotats a lafinal de l’última l’Eurocopa,i els mateixos que França i l’Uruguai. Espanya ja és entre les grans. Un dels tres amfitrions del Mundial 2030 serà el campió vigent, l’equip regnant. Gràcies a Ferran II.