I el Mundial 2030 a casa!

Hores després del triomf d’ Espanya en el Mundial, em va passar pel cap la reflexió del gendre de Mussolini, el comte Ciano. La mateixa que va fer servir sense citar-lo John Kennedy el 21 d’abril del 1961 per explicar badia de Cochinos, la invasió desastrosa de Cuba: “La victòria té cent pares, la derrota no en té cap” (o “és òrfena” en l’adaptació del president dels Estats Units).

“Què has fet tu per la victòria?”, deia un cartell a la Barcelona del 1939, acabada la Guerra Civil. Algun trempat va escriure “posar-li un piset al carrer Aribau!” segons explicava l’enyorat Lluís ­Permanyer.

Èxit de l’Espanya plural, de la taurina, de la Masia, de Don Benito, de Palestina...

Pel que sembla, la victòria de la selecció és la de l’ Espanya plural, la de la Masia, la de l’autonomisme –millor junts que separats–, la del poble de Pedro Porro –Don Benito–, la devota dels toros i la fe –va per De la Fuente–, la dels detractors de Trump i si m’apuren la del poble palestí.

Ja em perdonaran –i mira que m’alegra la gesta de la roja – però vaig viure el Mundial de França del 1998 com a corresponsal a París. La França de gals, magribins, canacs, caribenys, armenis de la diàspora! Una bufetada a la ultradreta, sí, que va durar el que duren les alegries a casa dels pobres.

La victòria reforça la quota d’ Espanya en la distribució del Mundial 2030, a organitzar amb el Marroc i Portugal amb altres formes però amb el mateix rerefons de Trump d’acaparar els partits decisius (semifinals i final). Poca broma: un exercici de diplomàcia monumental a tres bandes que requereix subtilesa i no estar gaire pendent de les xarxes, les enquestes i el minut i el resultat.

Ja m’imagino que el president Sánchez anhela lliurar el trofeu el 2030, com el mateix Donald Trump diumenge, per això la temptació de portar l’aigua al seu molí i presentar la victòria d’uns professionals del futbol i un tècnic modèlic com un èxit de ves a saber quina Espanya.

Moltes gràcies, per cert, a tota la selecció espanyola per fer bé la feina. Ens han alegrat, entretingut i enorgullit durant un mes llarg, a diferència dels representants polítics, que més aviat ens ­enrojolen i ens allunyen de la cosa pública.