El mestre de les finals

No ha entrenat mai a Primera, ni de bon tros a la Champions. No era mediàtic com Luis Aragonés ni com Vicente del Bosque o Luis Enrique –ni tan sols com Lopetegui–. Però és campió del món. De fet, Luis de la Fuente ( Haro, 1961) ja és campió de tot amb la selecció espanyola, amb qui suma 38 partits invicte.

El 8 de desembre del 2022, un dia abans dels quarts de final de Qatar i 48 hores després de l’eliminació d’ Espanya al Mundial, l’RFEF anunciava el canvi a la banqueta. El comunicat del seu nomenament era més llarg (dos paràgrafs més) que l’escrit que posava fi a l’etapa del seu antecessor, Luis Enrique. Aquestes coses destaquen molt el que arriba encara que sigui menys contrastat.

Però en aquell moment pocs comptaven que De la Fuente és un mestre de les finals. No han passat ni quatre anys i el seleccionador pot presumir –no ho farà– de ser l’únic de la història que ha portat l’absoluta a aixecar tres títols: Nations League del 2023, Eurocopa del 2024 i Mundial del 2026. Ha estat un upgrade inesperat.

La titularitat d’Unai Simón i el constant encert en els canvis són dos aspectes que el coronen

“Firmaria arribar cada any a una final i perdre-les totes”, va dir divendres a la roda de premsa prèvia al gran partit contra l’Argentina. Però el cert és que hi arriba i en guanya moltes, una cosa que ja havia demostrat en les categories­ inferiors d’ Espanya amb l’ Europeu sub 19 del 2015, l’or als Jocs Mediterranis del 2018 amb la sub 18 i l’Eurocopa sub 21 del 2019.

De la Fuente només ha perdut dues de les vuit finals que ha disputat i van ser a la pròrroga als Jocs Olímpics de Tòquio (contra el Brasil, 2-1) i en els penals a la Nations League del 2025 (contra Portugal, 2-2).

Potser en això també hauria d’haver pensat Marc Cucurella quan va prometre tatuar-se la cara del seleccionador en cas de victòria final. “Ha comès un error. Els he dit: ‘Us vau equivocar’”, va revelar davant la premsa, i va dir de broma: “Però no soc tan lleig”.

“Senyors, tenim una cita amb la història, hi arribarem els primers?”, va ser la seva última arenga

Abans del matx, aquesta experiència li va permetre saber tocar la fibra exacta en la xerrada amb els jugadors. “Senyors, tenim una cita amb la història, hi arribarem els primers?”, va ser la seva última­ arenga abans de saltar a la gespa.

Molts l’assenyalen com el veritable artífex del triomf de la selecció per la perícia tàctica i la cohesió de grup. Entre les seves grans decisions d’aquest últim mes i mig hi ha, malgrat tot el soroll, mantenir a la titularitat Unai Simón davant del porter del Barça campió de Lliga ( Joan Garcia) i del porter de l’Arsenal campió de la Premier ( Raya). Va apostar per fer prevaler els galons d’un dels capitans del grup. I el resultat ha estat extraordinari. En el Mundial més llarg (8 matxs) Simón ha acabat amb només un gol encaixat. El millor balanç d’un porter superant Casillas (2010), Buffon (2006) i Barthez (1998). Tots tres havien estat campions amb dos gols rebuts.

Un altre dels seus punts forts ha estat el constant encert a l’hora de llegir els partits amb canvis que han estat transcendents. I això que va començar contra Cap Verd fent les substitucions molt tard malgrat que es veia que l’equip estava encallat. Per al segon partit, Porro al lateral, Olmo a la mitjapunta i Baena a l’extrem esquerre ja van ser titulars i han brillat moltíssim. Però després van venir les dues aparicions de Mikel Merino contra Portugal (assistència de Ferran sortint també de refresc) i Bèlgica (on Nico Williams va exercir de revulsiu). Per acabar amb l’entrada de Ferran Torres a la final que va acabar sent el golejador que va donar l’èxit.

Vuit dels 17 jugadors de la final ja van ser titulars amb ell a la final dels Jocs de Tòquio

Hi ha un altre detall que no ha de passar inadvertit de la destresa del tècnic de La Rioja. A la pròrroga de la final, al minut 99, amb 0-0 al marcador, retira Rodri, MVP, i Laporte per fer entrar Zubimendi i Eric Garcia. Què passa? Que per a tots dos eren els primers minuts! A De la Fuente no li va tremolar el pols. Ho va veure clar. Perquè ho va creure necessari i perquè coneix perfectament els dos que entraven al camp.

Ells i sis futbolistes més que van tenir minuts a Nova York van ser titulars a les seves ordres a la final dels Jocs de Tòquio el 7 d’agost del 2021. Llavors van ser plata, avui tots són campions del món. Sense aquesta trajectòria anterior, on ja va treballar amb els actuals internacionals, no s’entendria aquesta era tan gloriosa. “Avui no hauríem aconseguit res sense aquest recorregut anterior i el coneixement que tenim dels jugadors i de la matèria primera”, diu donant valor al seu bagatge previ.

La selecció espanyola ha guanyat les dues últimes campiones del món, França i l’Argentina. Tot apunta que els dos combinats ara viuran un relleu a les banquetes, amb els comiats de Deschamps –segur– i de Scaloni –insinuat–. Tornaran a començar de zero, mentre que Espanya aposta per l’estabilitat del projecte i ja té el mètode ben interioritzat.

El tècnic de La Rioja no té pressa per renovar el contracte i ja pensa en el setembre: “Soc un privilegiat”

“Probablement és el millor tècnic de la història, que s’hi estigui tant com ell vulgui”, deia eufòric Rafael Louzán, president de la Federació. El tècnic cridava a la calma. “Jo soc on vull, som uns privilegiats. No tinc pressa”, va dir el seleccionador sobre una renovació. De la Fuente (gairebé) sempre guanya.