La disjuntiva de Díaz sobre la bretxa salarial

El Ministeri de Treball va amb retard quant a la transposició de la directiva europea per reduir la bretxa de gènere salarial, però a més té una disjuntiva. Ha de decidir si va a totes en aquesta operació, amb el risc que naufragui tot el projecte, o bé si aplica només una part del contingut, aprofitant la via del reial decret. Aquest camí li evitaria haver de transitar per un parlament on el Govern cada dia pateix més per passar les seves iniciatives. El que és cert és que ja ha intentat aquesta via, amb la primera proposta que va sotmetre a la taula de diàleg social l’1 de juliol que va detallar La Vanguardia ; però s’ha trobat amb el rebuig dels sindicats davant una solució que critiquen perquè fa curta.

L’objectiu de la directiva coincideix amb una de les banderes de Yolanda Díaz: reduir la bretxa salarial. Acabar amb la perpetuació del “sostre de vidre” i “el terra enganxós”, dos conceptes que sintetitzen les dificultats de les dones per accedir als càrrecs directius i com moltes queden atrapades en càrrecs de salaris baixos. Però, tot i això, en aquesta ocasió la ministra no ha fet els deures i està incomplint els terminis de transposició de la directiva, operació que havia d’estar realitzada el 7 de juny; tampoc no ha aconseguit, de moment, el suport d’uns sindicats que exigeixen un plantejament més radical. Quant a la patronal, la veritat és que ja no compta que pugui sumar-s’hi.

Els sindicats critiquen que no inclogui funcionaris ni reguli el període previ a la contractació

Tant CC.OO. com UGT consideren que la primera proposta de transposició no pot “ni tan sols qualificar-se de parcial” perquè deixa fora massa temes essencials que es “releguen a un temps futur, incert i indeterminat”, segons el document que els sindicats van lliurar la setmana passada al ministeri. De manera que a l’equip de Díaz li ha tocat arriar veles, almenys parcialment, i s’ha compromès a remodelar la proposta per a la pròxima reunió, fixada per al 27 de juliol. No ha precisat quins canvis duran a terme. Abans, han de resoldre el dilema citat –assegurar una aplicació parcial o anar a totes– o bé una tercera opció, que seria tirar per una via intermèdia. És a dir, una part per reial decret i l’altra passant pel Congrés. Tot i això, aquest últim plantejament ja portaria amb si el reconeixement implícit del destí incert que espera a les mesures que vagin per via legislativa.

El reial decret, a més de més factible, només depèn del Consell de Ministres, és la via més ràpida. Només cal una consulta al Consell d’Estat que, si és per la via d’urgència, es pot dur a terme en poc temps.

El que sí que ja estableix el primer plantejament de Treball és un salt qualitatiu en transparència, que les empreses hagin de comunicar els criteris objectius per fixar les retribucions i els nivells salarials i, en el cas de les companyies amb més de 50 treballadors, també les raons objectives que justifiquen els ascensos i els augments de sou. S’hi afegeix el dret individual a la informació salarial, que permet a un treballador d’obtenir informació tant del seu nivell retributiu individual com els nivells mitjans, desagregats per sexe, dels que facin una feina d’igual valor.

També es remodela l’auditoria retributiva, que estudiarà els sistemes de promoció, mobilitat i conciliació, amb obligació d’aplicar plans correctors si hi ha diferències sense justificar.

Però, en canvi, la proposta deixa fora tres temes que els sindicats consideren essencials. D’una banda, no inclou els funcionaris, quan a les administracions públiques hi ha sectors molt feminitzats com la sanitat, l’educació i els serveis socials; de l’altra, no es concreta el règim sancionador davant alguns incompliments, i finalment, no es determina la informació salarial que s’ha de facilitar en el període previ a la contractació. Aquí les queixes venen perquè no s’obliga a informar de la banda retributiva inicial als candidats a un lloc de treball, no es prohibeix preguntar per l’historial de retribucions ni s’estableix la neutralitat de gènere de les ofertes.

Són tres elements que apareixen a la directiva europea però no a la primera proposta de transposició que va plantejar Treball. Els sindicats també reclamen que s’estableixi per a les empreses de menys de 50 treballadors l’obligació d’informar sobre els criteris dels augments salarials. Tot i això, aquí ho tenen més difícil, perquè la mateixa directiva permet d’exonerar les companyies més petites.

Els sindicats reconeixen que la legislació espanyola en aquest terreny se situa entre les avançades de la UE, però això no evita que es mantingui una bretxa salarial del 16,1%. Les dades de l’ INE del 2024 contrasten el salari mitjà anual de 32.057 euros dels homes amb els 26.905 euros de les dones. És una diferència sobre la qual la transparència pot actuar, però també hi ha altres factors en joc. Per exemple, que les dones predominen en el treball a temps parcial i en els llocs de treball en sectors pitjor remunerats.