La caseta dels autòmats

Al punt més alt de Castellbisbal (Vallès Occidental), a les entranyes d’una antiga masia familiar, fa anys que un museu discret acull grups reduïts de curiosos. Lluís Ribas els guia confiat per les habitacions de casa seva, fins que arriben a través de la cuina a un petit celobert. En aquest celobert, un taller serveix d’avantsala per a aquest espai museístic que no apareix a les guies, i s’hi descobreixen tota classe d’eines, prestatgeries amb caixes de “caps” o “barrets” i una mena de figura inacabada sobre una taula que només té mans i peus. Malgrat la falta d’ulls, d’alguna manera vigila el visitant. El rep, atent. Darrere seu, una última porta revela un missatge escrit a mà sobre la superfície: “Benvinguts al museu d’autòmats més petit del món”.

Ribas va arribar als autòmats sense buscar-ho. Va estudiar mecànica i, com que tenia facilitat per a això, es va fer professor. Un dia, quan tenia vint-i-pocs anys, observava concentrat el funcionament dels autòmats que integren la col·lecció del Tibidabo. Des de petit li havien cridat l’atenció, però no va ser fins aleshores que va decidir fabricar-ne ell mateix. Trenta anys després, compagina les classes amb el manteniment de l’espai expositiu del parc d’atraccions barceloní i crea les seves pròpies màquines, que reuneix al seu museu diminut. Aquest museu ocupa un antic celler de 45 m², on habiten una vintena d’autòmats. Totes les peces les ha construïdes Ribas, a excepció de la roba i les pintures, a càrrec de modistes i artistes.

La peça més antiga de la col·lecció és un pallasso violinista amb què Ribas va aprendre a construir moviment

“N’hi ha que fan referència al món de l’espectacle. Són mags i pallassos; personatges circenses. D’altres són escultures metàl·liques sense indumentària, que deixen l’engranatge a la vista”, aclareix. Aquests últims tenen vocació artística i reflexionen sobre els aspectes més íntims de la seva vida o les qüestions que l’obsessionen, com la lluita entre el bé i el mal. És el cas d’un autòmat amb forma humana que fa funcionar uns cavallets sobre la falda. S’hi poden llegir els noms de Pilar, Anna, Berta i Barcelona: “La meva mare, la meva parella, la meva filla i la meva terra, les dones de la meva vida”, revela. Sota els cavallets, hi floreixen paraules que fan referència a la cara amable del món: el pensament, el cinema, la música, el teatre, la pau, el sexe... I més enrere, sota el cos de l’autòmat, la cara negativa, des de les violacions fins al terrorisme i el feixisme.

La peça més antiga és un pallasso violinista amb indumentària escarlata i profunds ulls blaus: “Em va servir per assajar i aprendre com es construeixen els moviments”, explica. En un racó de la sala, una lluna humanitzada observa divertida i convida al joc. Quan s’hi acosta, l’espectador ha d’escollir un dels quatre números que descansen sota els seus peus, que la lluna haurà d’encertar amb l’ajuda del toc màgic del bastó. Un truc semblant al que ofereix un mag situat al davant.

La construcció d’un autòmat pot portar a Ribas més d’un any de feina. És el cas de l’autòmat que homenatja el Tibidabo, el més recent, en què una figura subjecta acuradament amb les mans el parc d’atraccions. “Aquest personatge representa tot el públic que puja al Tibidabo, que fa possible que continuï funcionant”. A la maqueta, s’hi poden identificar l’avió, els treballadors del parc i unes roses que simbolitzen la natura de la muntanya de Collserola on s’ubica. Al fons, les lletres de Barcelona cauen sorollosament i es tornen a posar dretes una per una en un ball infinit, i mostren “com la ciutat sempre reneix malgrat els cops que li han clavat al llarg de la història”, explica el creador.

Ribas desentranya en les visites que organitza al seu museu singular les històries d’uns artefactes que les generacions més joves no acaben d’entendre. “Els supera totalment. És l’inici de tot el que s’ha simplificat amb l’electrònica. Una història de la tècnica que es va ensenyar als seus pares, però que ells ja no han après”. Es perden un parèntesi important, diu aquest entusiasta de la mecànica, “el de com es construeixen les coses fins que els arriben a les mans, el temps i la reflexió que necessiten”.

També troba a faltar en els joves la constància, un valor que ell entrena escrivint, llegint i dedicant-li un temps al seu museu cada dia, sigui observant els autòmats o prenent notes.“Són petits gestos que m’ajuden a anar en contra de la velocitat imperant d’avui. Durant molts anys ha caigut en l’error que tot ha de ser trepidant, que els diners s’han de guanyar ràpidament, que el món crema. Però la humanitat s’ha format al llarg dels segles”, exposa.

Oficis com el seu van en contra d’això. “A més, dedicar-m’hi m’ha regalat un món que és aliè a la violència, innocent, i que puc ensenyar amb les exposicions”, insisteix. A les portes de la jubilació, és conscient que serà difícil trobar un substitut que custodiï els seus coneixements. “És possible que tota la meva feina acabi esbocinada en un mercat d’antiguitats”, apunta. Però no se’n lamenta gaire. “Jo no hi seré per veure-ho”, diu entre rialles. Potser algú que llegeixi aquestes línies decidirà fer alguna cosa en aquest sentit...