Josep Vallverdú, testimoni excepcional

Josep Vallverdú (1923-2026) no es considerava un especialista en la literatura infantil i juvenil (LIJ) gràcies a la qual va ser tan reconegut, sinó que preferia parlar de “novel·les d’aventures”. I encara que en molts casos va ser així, el que va ser una aventura va ser la seva vida, que es va acabar dimarts i a la qual no és fàcil acostar-se amb ullera llarga atesa la rellevància que la seva figura ha guanyat els últims anys.

A mesura que passava aniversaris, la seva aura s’engrandia per mèrits propis, i continuava publicant: si amb 98 anys ja semblava gran quan va publicar El vuitè nan (La Galera), l’any que va celebrar el centenari, l’homenatge institucional es va desfermar amb actes per tot el país i, a més de força reedicions, llibres com un nou lliurament memorialístic, Mosaic de tardor (Proa), els poemes d’Aragalls (Pagès), els articles i dibuixos publicats a la revista El Francolí de Potser sí... (La Musca) i les reflexions lingüístiques de La llengua viscuda (Tres i Quatre), i encara més endavant una primera novel·la negra, El captaire (Salòria, 2024) i el dietari Quadern de Balaguer (Salòria, 2025). Però Vallverdú no es movia per impulsos, i coneixent que a la seva edat no es podia donar res per segur, va planificar el tancament.

Carme Vidalhuguet, mà dreta i marmessora literària de l’escriptor, explica que “va voler tancar el cercle amb El retorn de Rovelló (La Galera, 2025), un llibre totalment pensat i amb finestres obertes a altres llibres del seu univers”. Durant anys s’havia negat a reprendre el seu personatge més cèlebre, i quan va decidir tornar-hi va ser per posar el punt i final. Vidalhuguet, però, explica que Vallverdú deixa dos llibres nous i un d’inacabat, de gèneres diferents, que ja feia temps que estaven fets però els volia reservar: “L’últim any ha tingut temps d’endreçar-ho tot i gairebé enllestir-ho, i ara és el moment de posar en valor el llegat”.

Nascut a Lleida el 1923, de ben jove Josep Vallverdú va sentir passió per la literatura, però va trigar molt a posar-s’hi seriosament, especialment perquè no ho podia fer en català. Després de la guerra va viure a Barcelona, on va estudiar Filosofia i Lletres, però la vida el va dur a viure per tot Catalunya: primer, ja casat amb la pedagoga Isabel Arqué, a Sant Feliu de Guíxols, després va tornar a Lleida, més endavant a Puiggròs, un cop jubilat a l’Espluga de Francolí i, finalment, a Balaguer, després de casar-se amb Antonieta Vilajoliu, vidus ja tots dos, el 2012. Un amor tardoral que va fer revifar l’escriptor. Àncora 

Tot i que no estava especialment interessat en la canalla, va veure que calia que els nens tinguessin a l’abast llibres en català

Tot i que assegurava sovint que no estava especialment interessat en la canalla, va veure que calia que els nens tinguessin a l’abast llibres en català, i per això s’hi va dedicar tant. Va ser l’editor Miquel Arimany qui li va suggerir d’escriure “un llibre d’aventures i que hi sortissin uns nanos”, que el 1961 es convertiria en El venedor de peixos, la primera novel·la juvenil en català des del franquisme. Amb 38 anys fets, ja no era un jove que debutava en la seva llengua. El naixement l’any següent de la revista Cavall Fort, on va començar a col·laborar, li va servir per prendre confiança en el que escrivia, alhora que amb l’arribada d’Edicions 62 va començar a dedicar-se intensament a la traducció: Raymond Chandler, Dashiell Hammett, Martin Luther King, Jack London, Edgar A. Poe, Gianni Rodari, Walter Scott, G.K. Chesterton o Oscar Wilde... Els primers anys es considerava un traductor que escrivia, però va començar a guanyar notorietat amb premis com el primer Joaquim Ruyra, el 1963, i especialment el 1968, amb el Josep M. Folch i Torres per Rovelló –l’any 2000 convertit en sèrie de dibuixos animats–, un llibre que marcaria l’entrada en la mítica col·lecció Els Grumets de La Galera, on ha publicat la major part de la seva producció infantil i juvenil, llibres com En Roc drapaire (1971), En Mir, l’esquirol (1978), Saberut i Cua-verd (1982), El testament de John Silver (2007) o un dels que més s’estimava, Blai Joncar (2009).

Però la seva vida no s’entén sense la resta de la seva obra, amb títols recents com els de memòries i la poesia, però també anteriors com la col·lecció Catalunya Visió, amb el fotògraf Ton Sirera, entre el 1968 i el 1974, Proses de Ponent (1970), que va impulsar aquesta denominació a les terres de Lleida, o Indíbil i la boira (1983), llibres que el van convertir, amb permís de Pedrolo i Viladot, en el patriarca de les lletres locals, primer, i després català, però la literatura és, en última instància, universal.

Divendres se li farà un comiat a l’església de Sant Domènec de Balaguer, al costat mateix de casa seva.