La grossa i els micos savis

Ja està a la venda la loteria de Nadal. L’apressament del present no dona treva i ajornar és de ganduls. El que es pugui fer avui, que no es deixi per demà. Si comprem les entrades dels concerts a un i dos anys vista, no és gens estrany aconseguir els dècims de la grossa en ple juliol. Per cert, si voleu assegurar el reintegrament, heu de saber que aquest any la grossa acabarà en 2, el nombre de campionats del món que ha guanyat la selecció espanyola de futbol. D’entrada havia d’acabar en 7, el dorsal de Ferran Torres, el golejador contra l’Argentina, però els capitostos del sorteig han decidit que aquest número no sigui ni al bombo. Cal castigar l’encara jugador del Barça i heroi de la final per anar a celebrar el títol a Madrid amb una gorra de tipografia i eslògan trumpista: “Make Spain Great Again”.

Dita la ximpleria, anem al que és suposadament seriós. Vam tenir ahir valoració de fi de curs polític d’Alberto Núñez Feijóo. I, sens dubte, va influir en ell que es despatxin els bitllets de la grossa. El líder popular va pronosticar que el Nadal que ve serà l’últim de Pedro Sánchez a la Moncloa. Al gallec se li està fent tan llarga i pesada l’espera que aprofita els discursos per eliminar estacions senceres. Ahir va esborrar de cop el que queden d’estiu i la tardor sencera. Al seu entorn algú l’hauria d’advertir, encara que ell ja ho sàpiga, que a pas de bou s’hi arriba prou.

Res pitjor per a un líder opositor que el disgust, la pressa i donar per fet el que encara no és més que una possibilitat. Sobre el disgust, sincer o afectat, Feijoo hauria de començar a vestir l’hàbit presidencial, seguint el consell anglosaxó de semblar-lo fins a ser-ho ( “Fake it until you make it”). Bon ànim i menys cos a cos. Deixar en mans de la seva soldadesca la baralla de carrer i els degollaments i atrevir-se a cavalcar els núvols, que és la millor manera de mantenir-se sec, ja que sempre plou cap avall.

Respecte a la pressa, cal aparcar-la en un calaix, ja que ja ens endinsem en els minuts escombraria de la legislatura, per fer servir la terminologia dels cronistes del bàsquet, i és el Govern central qui s’ofega amb la seva pròpia corda. I, sobre afirmar que ho té fet, menys llops, Caputxeta. Profetitzar el Nadal que li queda a Sánchez a la Moncloa és excessiu i arriscat. És una lliçó que hauria d’estar apresa. I, en cas de necessitar repassar-la, n’hi ha prou amb viatjar mentalment a l’escrutini i a l’hemeroteca del 2023.

Si Feijóo actua com si fos possible avançar el cronòmetre a còpia d’elevar el to i el volum, el sanchisme viu el somieig contrari: creure que pot parar el rellotge comportant-se com els micos savis japonesos. Fa setmanes que l’ Executiu actua com si fos una recreació de Mizaru, Kikazaru i Iwazaru, els primats que no veuen cap mal, no senten cap mal i no parlen del mal. Zapatero? Continuem confiant. La directora general de la Guàrdia Civil i el seu número 2? Ídem. Les aventures de la pouatera Leire? Xarrameca i lawfare . Ábalos i Cerdán? Qui són aquests de qui vostè em parla? El Govern central viu encadenat en un mutisme, ceguesa i sordesa cada vegada més dolençosa fins i tot per als que estan disposats a agafar-se a qualsevol cosa per continuar defensant-lo per tots els mitjans possibles.

És veritat que, escollida la via de l’enrocament, Sánchez no està en condicions de fer una altra cosa que emular Mizaru, Kikazaru i Iwazaru. Cessar la directora general de la Guàrdia Civil o abandonar el tancament de files al voltant de Zapatero equivaldria a acceptar que l’onatge de la corrupció ja mulla els camals del Govern espanyol. I això, en termes de narrativa, l’únic que importa ja avui en política, debilitaria l’estratègia seguida fins ara que insisteix, en uns casos amb més convicció que en d’altres, a situar tots els tràfecs judicials en el terreny de la persecució que la dreta social, mediàtica, política i judicial practica amb el sanchisme. Tot i això, aquest discurs ja no cola, almenys no el groller intent de fer passar la part pel tot.

Tic, tac, tic, tac. D’aquí a les eleccions les hores continuaran sent de seixanta minuts, els dies de vint-i-quatre hores i els mesos de trenta o trenta-un dies. Així i tot, com a l’acudit d’ Eugenio se’ns faran més llargs. Atrapats com estem entre els que voldrien matusserament cremar el calendari i els que fantasiegen maliciosament amb congelar-lo.