Saps que no soc bona

“Sense ús ni destí o afany patrimonial” podria haver estat una frase del Capità Alatriste, però la va dir ahir a la televisió José Luis Rodríguez Zapatero a una pregunta sobre les joies a la seva caixa forta. Fa tant de temps que veiem i sentim coses així –declaracions, comissions, entrevistes– que estem esgotats. D’aquest embafament s’ha anat destil·lant una tristesa al veure’ns reconèixer que ja ens és igual que el que diu un (o qualsevol altre) sigui veritat o mentida. Que s’ho inventi, que sigui opinable, improbable o demencial. Som en una altra pantalla. No ja en aquella en què ens resultava impossible reconèixer la veritat de la falsedat sinó en una en què la veritat ja no importa. Fins i tot ens molesta saber que existeix. Estem farts del relat, estem farts de qui tindrà la raó. Estem farts de creure i desconfiar dels uns i dels altres. Volem que guanyi algú, que s’acabi el Mundial, que ens deixin en pau.

Fa massa temps que convivim amb la mentida de manera sistemàtica, a tota hora i per tot arreu. Se’ns va mentir perquè no ens desaniméssim. Perquè no deixéssim de creure. Se’ns va mentir perquè continuéssim votant. Se’ns menteix perquè dubtem i no votem. Se’ns menteix per al final dels temps, se’ns menteix per fer inventari, cremar i netejar.

Tots surten i ho neguen tot i la mentida és part de l’astúcia del governant i del que aspira

Tots surten –ara i abans– i ho neguen tot i la mentida és part de l’astúcia del governant i del que aspira, virtut com poden ser la solvència o la loquacitat. Mentir i que et sigui igual. Ser mentit i que no t’importi.

M’agradaria pensar que quan comencin a dir-nos la veritat ens agradi. Ahir va fer quinze anys que va morir Amy Winehouse. Escolteu les seves cançons i llegiu les seves lletres i vegeu el poder del que s’assumeix i no s’amaga (estimar molt però malament, ser vulnerable, no ser de confiança, saber què no es vol, el fet que tornaràs a caure). El que fa mal i guareix, aquell no enganyar-se, ser qui un és, amb les seves accions i desastres, fracassos i decisions, amb una ètica que no estigui a la venda. Un sabia que Amy Winehouse, que el seu art era veritat. Aquest intangible. I que per això importava i encara ens importa al recordar-la. Cantants i cançons, joies amb ús, destí i afany. “You know I’m no good”.