L’entusiasme dels envaïts

Actualitzo l’exercici que fa uns anys vaig resumir en una altra columna. L’exercici consistia, en un radi de cent cinquanta metres des de casa meva (el que seria l’equivalent a mitja illa de l’Eixample), a fixar-me en els noms de les botigues i els comerços. Si aleshores ja s’endevinava una tendència als noms en anglès i una aplicació testimonial de les retolacions en català, l’observació recent ens situa en un paisatge molt més alarmant.

L’ús de l’anglès ha passat de ser alternatiu i anecdòtic a convertir-se en un exemple grotesc de submissió anglofílica . Els exemples que citaré poden comprovar-se en aquesta mínima superfície del barri de Sant Gervasi, a la zona de Galvany, que també pateix una alarmant rotació d’obres i de traspassos que, si fóssim malèvols, podríem sospitar que amaga pràctiques immobiliàries i administratives pestilents. Fa unes setmanes, on hi havia una sucursal de La Caixa hi van obrir una agència de viatges que es diu The Routebook. Uns metres més avall, i a la mateixa vorera, aquell concessionari de Harley-Davidson que va acabar com el rosari de l’aurora ara l’ocupa un negoci que, a hores d’ara, encara no sé de què va. La raó social, en anglès, convida a especular que potser és una sucursal d’una franquícia globalitzada. Però, aleshores, ¿per què tots els textos pensats per, en principi, atraure possibles clients són en anglès? L’epígraf: “ The science of feeling better”. Un dels avisos de l’aparador: “ Come for the workout, stay for the feeling”. I, per rematar, un “ Welcome in, let’s move”, que, trencant les ínfules poliglotes dels propietaris, un empleat indígena ha completat amb un avís que, a mà, diu “ Por la otra puerta”.

Les raons per les quals els comerços de la ciutat s’anuncien en anglès no sempre són lògiques

Els negocis que antigament s’identificaven amb el nom del propietari avui adopten l’afegit ridícul del by . Dit d’una altra manera: si demà se m’acudís obrir una clínica de blanqueig anal, podria dir-li perfectament White Anus By Sergi. Continuem: en l’àmbit de l’estètica, tenim un Permanent Studio, un Smile Lab, un Summer Nails, un Hair Salon, un Work Your Face, un Face Atelieri una perruqueria que recomana “Book your appointment”. També hi ha un Interior Design, un Table Lovers,un Self Service Bar, una Natural Bakery & Deli i, potser per recordar el temps en què la moda eren els gal·licismes, una carnisseria que es presenta com La Bouche qui Rit. Insisteixo: tot això en un perímetre quadrat amb costats de, com a màxim, seixanta metres. Em direu: “Això et passa per viure a l’Upper Diagonal, pijo de merda!”. D’acord, però quan travesso les fronteres del barri constato que el fe­nomen s’estén, com una epidèmia incontro­lable, a tota la ciutat. És una epidèmia queno es correspon, ni de bon tros, amb la quantitat d’angloparlants que viuen a Barcelona i sí, en canvi, amb la nostra ancestral i gregària idiotesa.