El caràcter dels campions

Tot i que afortunadament els temps fan que evolucionem, encara hi ha qui confon tot sovint el caràcter amb l’agressivitat. S’aplaudeix el gest desafiador, la provocació o la intimidació com si fossin mostres de personalitat, quan el veritable caràcter no consisteix a expressar totes les emocions, sinó a saber quines mereixen ser manifestades. Tenir caràcter no estableix que un hagi de ser fred, ni reprimir el que sent. Significa que hem de governar les respostes. Un esportista sense emocions difícilment assolirà l’excel·lència, però hem de saber que un esportista dominat per això tampoc. El veritable caràcter és el que apareix quan l’emoció deixa de dirigir la conducta i passa a convertir-se en una eina al servei del rendiment.

Moltes vegades s’ha cregut que la clau per sortir victoriós consistia a córrer més que el rival i intimidar-lo mitjançant la violència o la confrontació. Durant molts anys es va confondre la intensitat amb l’agressivitat. Però aquesta idea afortunadament pertany a una altra època. Avui se sap que la màxima intensitat no sorgeix del desordre emocional, sinó del domini d’un mateix. Per competir al màxim és necessari assolir la plenitud física i tècnica. Tot i això, hi ha un tercer pilar, molt menys identificable però probablement més decisiu: l’ordre. És l’ordre el que sosté la intensitat. Fins i tot el millor caos és, en realitat, un caos organitzat.

La màxima intensitat no sorgeix del desordre emocional, sinó del domini d’un mateix

El PSG de Luis Enrique n’és el millor exemple. Els seus jugadors sembla que són en totes les zones del camp, pressionen constantment, però aquesta mostra d’energia inesgotable no és fruit de la improvisació. Cada futbolista és capaç de detectar on ha aparegut un desajust defensiu per corregir-lo, on el rival ha deixat un espai buit per aprofitar-lo o quin company necessita una cobertura immediata. Corren una barbaritat, sens dubte, però amb sentit i des de l’ordre. Passa una cosa semblant amb els artistes o escriptors quan afirmen que la inspiració només serveix quan et troba treballant. A l’esport passa exactament igual. La intensitat sol ser aplicable de manera correcta si et troba ordenat. Si no hi ha aquest ordre previ, l’esforç es converteix en desgast; la velocitat, en precipitació, i l’agressivitat, en un símptoma d’impotència.

Per això detesto alguns comportaments que s’observen quan s’acaben les competicions. No perquè puguin restar mèrits a una victòria, sinó perquè rebaixen el significat de la competició. I més quan estàs representant una nació. L’esport ha evolucionat una barbaritat. La violència, la humiliació i la provocació ja no representen fortalesa, representen una manera antiquada d’entendre l’èxit.