Carapaz es cobra un deute

Cada tornada del Tour de França a Orcières-Merlette fa venir la memòria aquella tarda del 1971 en què Luis Ocaña va fer història.

Per a molts, continua sent la gesta més important del ciclisme modern. Per l’envergadura de l’escenari, per les diferències generades i, sobretot, pels rivals derrotats, fonamentalment l’inabastable Eddie Merckx. Ocaña va marxar quan encara faltava una eternitat al davant (60 km) i els minuts van anar caient un rere l’altre fins als 8m40s definitius. Ni tan sols quan des del cotxe li van insinuar que ja era suficient per vestir-se de groc va renunciar a continuar augmentant l’avantatge. Va demostrar el campió espanyol, un geni amb els seus propis fantasmes, que fins i tot el corredor més dominant podia ser derrotat, fins i tot humiliat. “ Luis Ocaña ens ha matat a tots avui com el Cordobés mata els toros”, va reconèixer Eddy Merckx després de l’etapa, en una frase recollida l’endemà per La Vanguardia i que potser continua sent la millor manera d’explicar el que va passar a Orcières-Merlette. “Una senyora proesa de què estava molt necessitat el ciclisme espanyol”, va dir Federico Martín Bahamontes per a aquest diari aquell mateix dia.

Pogacar va perdre McNulty, que va abandonar per malaltia, i Wellens també va patir

La gesta d’ Ocaña no s’ha repetit mai. I difícilment tornarà a passar avui dia, perquè davant el Merckx modern que personifica Pogacar no hi ha cap resposta. Com a mostra, la divuitena etapa d’aquest Tour, en què amb l’eslovè clarament exposat perquè té mig equip en boxs per qüestions mèdiques poc clares ningú no va ser capaç de posar-lo en un compromís. A la gastroenteritis d’ Adam Yates, que va haver de demanar diverses Coca-Coles durant l’etapa, i a la misteriosa desvinculació de Del Toro s’hi van unir ahir els defalliments de Brandon McNulty, que va acabar abandonant, i de Tim Wellens a les primeres rampes serioses de l’etapa. No va defraudar la identitat del guanyador de la jornada, l’equatorià Richard Carapaz, confirmant que en aquest Tour no guanya qualsevol.

El tríptic alpí va començar pel vessant més suau i de resistència, 185,2 quilòmetres entre Voiron i Orcières-Merlette. Abans dels dos finals a l’ Alpe d’Huez, el pilot es va enfrontar a cinc ports i una pujada final de 7,1 quilòmetres al 6,7% de desnivell mitjà. Una jornada que oferia terreny per a les escapades, amb l’ascens d’entrada a la cota d’ Engins (11,4 quilòmetres al 5,4%). Va ser aquí on van començar les primeres escaramusses. Un grup de 15 i un pilot de 25 van marxar al davant. La reguera de corredors distribuïts entre grups va ser incontrolable.

Va governar l’etapa Richard Carapaz ( EF), el corredor més combatiu d’aquest Tour, que va arribar amb Jorgenson ( Visma), Paret-Peintre ( Soudal), Schmid ( Jayco), Johannessen ( Uno-X) i Raúl García Pierna (Movistar) al peu de l’últim port. Al darrere el pilot circulava a més de 6 minuts.

Va atacar el guanyador del Giro d’Itàlia del 2019, també campió olímpic, a falta de 4 quilòmetres. Va respondre a la seva roda el francès Paret-Peintre, que es va enfonsar la segona vegada que la locomotora del Carchi va obrir gas a la recerca d’un premi més que merescut. Segona victòria per a ell al Tour, quatre té al Giro i tres a la Vuelta. Cap hispanoamericà no ha sumat més triomfs d’etapa que ell en les grans voltes.

Darrere, les alarmes havien saltat a l’ UAE només de començar l’etapa. I això que, a la sortida, tant Gianetti com Matxín presumien tranquils de la recuperació d’ Adam Yates. En realitat, el líder estava nu. Context ideal per provocar un xafarranxo. O almenys per intentar-ho. Però ni Evenepoel, que veu el segon lloc com un triomf, ni Seixas, segurament per tenir Alpe d’Huez tan a prop, van voler plantar batalla. Pogacar va viure la jornada més tranquil·la i, si realment hi havia cap problema de forces al seu equip, va guanyar temps per recuperar soldats. El grup principal va pujar al ralentí i a la meta va entrar sense temptativa de sorpresa.

El Tour viurà ara dues jornades superlatives per al ciclisme, amb protagonisme per al port on guanyar és, gairebé sempre, fer història.