La copa del món també és a Damasc

Síria no s’ha classificat mai per al Mundial. El futbol, com en tots els països del Pròxim Orient, és l’esport rei, però tot el que ha aconseguit la selecció nacional és una repesca contra Austràlia que l’hauria portada a jugar al Mundial de Rússia.

El futbol és política, negoci i religió secular, un imperi global que la FIFA administra a la seva voluntat. El campionat del món que organitza cada quatre anys és un espectacle planetari en què participen actors de tota mena. Els molt i molt importants ocupen les llotges, i les càmeres no els treuen els ulls de sobre. Sobre la gespa, els jugadors despleguen el seu talent, però són actors secundaris. Que juguin bé i que encenguin les aficions fa guanyar més diners i més poder polític a qui ja en té. Els campions s’emporten la glòria esportiva i més bons contractes comercials, però, tot i això, no deixen de ser empleats, exemples del millor treballador. Si el cap els posa més partits, no es queixen perquè cobren més.

Tampoc no es queixen quan el cap s’inventa un premi de la pau a mida del president nord-americà, un home violent que fa cinc mesos que està enfonsat fins al coll en una guerra contra l’ Iran que ha causat milers de morts i que posat en un compromís els països que viuen del petroli que surt per l’estret d’ Ormuz.

Cap selecció no va mostrar solidaritat amb l’àrbitre somali al qual no es va permetre entrar als Estats Units, ni amb l’equip de l’ Iran, que va haver d’anar i tornar de Mèxic pels tres enfrontaments que va disputar. És un silenci còmplice d’una injustícia.

Durant la cerimònia de cloenda, l’actor Tom Cruise va fer un sermó. Va dir que el torneig havia unit el món, que això és la grandesa del futbol i que calia celebrar-ho. La FIFA va desplegar dues pancartes amb aquests lemes: “Posar fi a la pobresa ara” i “Educació per a tothom”. El president de la FIFA va dir que el Mundial és “l’esdeveniment cultural, social i humà més gran del qual la humanitat hagi estat testimoni”. El president nord-americà hi va estar d’acord, i per això va provar de pujar al podi amb els jugadors de la selecció espanyola en el moment que alçaven el trofeu de campions.

Hi ha, tot i això, una altra copa del món, i és a Damasc. No és d’or, sinó de formigó. S’alça solitària sobre les runes de Jobar, un suburbi on vivien 300.000 persones i que la dictadura dels Assad va arrasar completament entre el 2014 i el 2018. Fins a la caiguda del règim el 2024 ningú no podia entrar al barri i encara avui és difícil perquè hi ha munició sense detonar.

Jobar era un bastió dels rebels, i la copa del món és una torre d’aigua just a la línia de confrontació. El nou Govern vol reconstruir el barri amb el mateix cinisme que la FIFA munta espectacles futbolístics, un cinisme que, al seu torn, és el mateix que desplega el president nord-americà quan proposa que Gaza sigui una gran promoció immobiliària a la vora de la Mediterrània.

El règim sirià es vol apropiar de la runa d’un bastió rebel per fer-se ric

Jobar és en un oasi, l’oasi de Guta que envolta Damasc i que és la seva raó de ser. Sense aigua no hi hauria florit l’agricultura que alimenta els pobles que s’hi assenten des de fa 4.000 anys.

El pla és que el nou Jobar sigui tan bon negoci com un Mundial, és a dir, un barri residencial i d’oficines amb molt metre quadrat construït per a famílies i empreses que no tinguin res a veure amb l’antic barri.

El 2028, quan el 95% dels edificis estaven destruïts, la dictadura dels A ssad va obrir un corredor perquè els supervivents se n’anessin a Idlib i encara avui no han pogut tornar. El nou règim s’estima més que no tornin ni que reclamin les propietats. A canvi, els ofereix el 50% del valor dels pisos i el 30% del que valien els horts.

Quan fa vuit anys els supervivents de Jobar van arribar a Idlib, es van trobar amb Ahmed al-Shara, que aleshores era un líder guerriller vinculat a Al-Qaida i que avui és el president de Síria.

Va ser des d’ Idlib que Al-Shara va llançar l’ofensiva final sobre Damasc, i entre les seves files hi havia alguns guerrillers de Jobar i dels altres suburbis del cinturó verd de Damasc.

La guerra es va acabar el 2024, però els antics habitants de Jobar continuen lluitant. Han tret les pancartes i, de moment, la seva protesta ha frenat el projecte immobiliari­.

La vida, mentrestant, s’obre pas a Damasc. Dijous a la tarda, inici del cap de setmana, els mercats que envolten la gran mesquita dels Omeies estaven molt animats. Les famílies hi compraven roba, i hi menjaven gelats, croissants i lahmacun, la pizza siriana.

Les famílies i els amics passejaven al costat del mur romà que sosté la mesquita. Els carreus contemplaven la gresca des d’una profunditat de 2.000 anys i acollien la gent d’aquesta nova Síria sense preguntar-los d’on venien ni què havien fet.

A un parell de quilòmetres d’aquesta bullícia, la copa del món de Jobar també és un testimoni mut de la condició humana. Ningú no s’acosta a preguntar pels impactes dels projectils a la seva pell de formigó, que pensa que val més així, perquè sap que el dia que algú la vulgui tocar no serà per amor.