Spencer Tunick, fotògraf de masses i artista visual: “Les meves fotos són una espècie de teràpia col·lectiva”

Per què fa el que fa?

De nen la meva mare em va portar al MoMA de Nova York i vaig veure El somni d’ Henri Rousseau. Era la primera vegada que veia un nu en l’art. Em vaig quedar embadalit contemplant aquella pintura meravellosa d’una dona en plena natura.

Als 20 fotografiava cossos nus en entorns urbans.

Sí, als carrers dels suburbis de Nova York entre el 1992 i el 1995, així vaig conèixer la meva dona: al carrer.

Com al carrer?

En aquella època no hi havia xarxes socials i no era fàcil trobar persones que volguessin posar.

Com ho feia?

Esgotats els amics i coneguts, anava a biblioteques, a cafès, i abordava la gent. Un dia vaig veure pel carrer una dona interessant i li vaig preguntar si hi volia participar.

I continua posant per a vostè?

Sí, la fotografio una vegada a l’any des d’aquell dia.

I per què nus?

M’encanta el poder i la representació del cos sense una altra narrativa, sense roba, sense objectes.

Els seus nus individuals tenien res a veure amb l’erotisme?

No, tenia a veure amb l’expressió, era una explosió de vida a l’asfalt.

Quan va començar a acumular cossos nus?

Continuem sense internet, així que em vaig guardar tots els telèfons de la gent que havia retratat, gent de tota índole, i vaig decidir fotografiar-los junts. Em va encantar.

Expliqui-m’ho.

Els llegia per telèfon les instruccions. Vaig deixar molts missatges en contestadors automàtics. I de cent missatges van aparèixer 28 persones. La foto és preciosa, és a la coberta del meu llibre Reaction Zone .

Què perseguia?

Crear art amb l’eufòria col·lectiva.

Això de l’eufòria és una cosa que repeteix.

La gent s’ho passa realment bé posant i participant. Algunes persones reaccionen d’una manera molt emocional.

Això pot ser bo i també dolent.

És com si la foto fos una espècie de teràpia col·lectiva. Aquest va ser l’efecte secundari inesperat d’aquesthappeningartístic.

Ha arribat a ajuntar 18.000 persones.

Va ser a Mèxic, i de fet vam haver de dir que no a milers de persones.

Organitzar una cosa així deu ser increïble.

S’estava fent de dia darrere de l’edifici presidencial, el sol estava a punt de donar-me directament a la lent de la càmera, però vam aconseguir fer aquella foto i va ser meravellós. Una cosa irrepetible.

Ara retratarà més de 500 persones a Gran Canària.

La idea de Gran Spectrum és fer una foto de la bandera LGTBIQA+ amb cossos humans i per a això necessitem que s’hi apuntin moltes persones­.

I com pensa fer-ho?

La meva web és la meva galeria d’art. Allà les persones s’hi inscriuen i, a canvi, reben la fotografia signada. M’encanta, perquè després m’envien una foto d’on l’han penjada.

Parli’m del pudor de la gent.

Crec que a la gent li estimula la idea de participar, i s’emporten una sorpresa perquè en lloc de sentir pudor senten empoderament, orgull.

Curiós.

Estem parlant d’una experiència física i visual. Veure tanta quantitat de cossos, formes i colors és impactant. Imagini que està estirada entre mil persones i, de sobte, aixeca una mica el cap, mira cap a l’horitzó i veu un paisatge de tons de pell infinits.

Hi ha diferències entre països?

Sí, a Espanya, per exemple, la gent és més cridanera. A Barcelona la gent cridava d’alegria, era difícil calmar-los perquè s’ho estaven passant superbé. A Düsseldorf, Alemanya, no se sentia una ànima.

I vostè, què prefereix?

Jo comparteixo l’eufòria. No estem parlant d’IA, és una cosa física, tàctil: una massa de cossos creant una forma abstracta, com una substància. Cada foto m’al·lucina, és una cosa nova tot i que fa trenta anys que ho faig.

No permet ni un anell, ni un pírcing...

La identitat és en la part humana La meva feina parla de la pell i com es fusiona. No importa l’edat, el gènere ni la morfologia.

També reivindica temes ecològics.

Vaig fer un mar humà pintat de blau a la ciutat anglesa de Hull per a Greenpeace, però el 90% de la meva feina sol ser amb institucions i museus, així que no sempre té un missatge.

A Granada va pintar la gent de verd.

Em vaig inspirar en els verds de l’Alhambra.

Al mar Mort va fer que suressin milers de persones.

Sí, eren l’escuma del mar.

Somia amb alguna foto?

Fer una obra amb el mont Fuji de fons.