Explora La Vanguardia
Apariencia
A
Contraste
Al MinutoInternacionalPolíticaOpiniónSociedadDeportesEconomíaCiudadesPopCulturaSucesosLa Contra
Suscríbete
La Vanguardia en català NARRATIVA

Música, més música!

Maria Rovira –als mitjans Oye Sherman– debuta com a narradora amb un llibre intens i divertit, que combina reflexions, observacions quotidianes i records

Música, més música!
Maria Rovira fotografiada a Barcelona el passat mes de maig Andreu Esteban
Escucha este artículo
0:00 7:42
Actualizado hace 12 d Contrastado por la redacción Cómo lo hemos informado

Esta información ha sido elaborada por la redacción de La Vanguardia a partir de fuentes propias y verificadas.

Sugerir una corrección Política de correcciones de La Vanguardia
4 puntos clave Ver
  • 01Un cop vaig assistir a un enregistrament dels Arrels de Gràcia en el qual hi va participar, al piano, el mestre Francesc Burrull que, en cinc minuts, va tenir els joves gitanos fent-li reverències.
  • 02Jack Tarradellas, que n’havia fet els arrenjaments, havia omplert les pistes de guitarres, percussions, baixos i veus.
  • 03En Burrull s’ho va escoltar, per veure on havia d’intervenir i va sentenciar: “hi ha massa música”.
  • 04Volia dir que no per esmerçar-hi més recursos el disc quedaria millor.

Un cop vaig assistir a un enregistrament dels Arrels de Gràcia en el qual hi va participar, al piano, el mestre Francesc Burrull que, en cinc minuts, va tenir els joves gitanos fent-li reverències. Jack Tarradellas, que n’havia fet els arrenjaments, havia omplert les pistes de guitarres, percussions, baixos i veus. En Burrull s’ho va escoltar, per veure on havia d’intervenir i va sentenciar: “hi ha massa música”. Volia dir que no per esmerçar-hi més recursos el disc quedaria millor. Es va asseure al piano i va fer una interpretació minimalista, que sumada a tota la música que en Jack havia tret, va donar un resultat estupendíssim. 

M’hi ha fet pensar el primer llibre de Maria Rovira (Barcelona, 1990), Garlanda. Rovira és l’escriptora que quan escriu guions o fa monòlegs fa servir el nom d’Oye Sherman. L’han pogut veure al programa dels Òscars de TV3, a l’ Està passant , i sentir-la a la ràdio. També actua al teatre. Mitjançant videoblocs i xarxes socials ha creat el personatge que alimenta totes aquestes versions d’ella mateixa. Jo dic que és escriptora perquè ho és: i bona. I fa l’efecte que ho ha d’arribar a ser més. No passa pas cada dia.

  Garlanda és un llibre molt ple, pleníssim, tant que unes coses tapen les altres i, com que està molt trinxat, de vegades costa de seguir el fil. Quan ja has acabat el capítol, el fragment o el text, has de fer una segona passada per llegir les notes al peu, que estableixen un contrapunt divertit amb el cos central, però que –que em perdonin els fans de Julián Ríos, David Forster Wallace i Jaume Medina– tenen el problema que si cada cop que es despenja una nota vas tallant la lectura, no hi ha manera de seguir l’argument. I si deixes totes les notes pel final i les llegeixes seguides, quan arriba el moment no te’n recordes que apostil·laven. És un recurs que fa més gràcia a l’escriptor que al lector perquè l’escriptor ha llegit mil vegades el text, hi connecta la nota i hi veu la malícia. El lector, en canvi, es troba amb unes dificultats mecàniques. Les notes pressuposen –ai!– que l’escriptor considera que serà tan estimat pels lectors que el llegiran devotament. Ja paro amb aquest tema. 

La gran aportació d’aquesta colla ha estat parlar de manera natural de la cultura catalana que han viscut des de petits

Els posaré uns quants exemples escollits perquè vegin la intel·ligència, l’agilitat mental, la cultura sofisticada: en definitiva, el talent de Maria Rovira. Cada text és una mena de monòleg en el qual, amb una traça rapidíssima, va establint associacions. Ha creat el personatge d’una noia de trenta anys, que té la infantesa a tocar. Una infantesa de nena catalana, d’una família educada, llegida, intel·ligent. A l’època de La Nit dels Òscars , Oriol de Balançó feia un paper semblant. Bé: no sé si el feia o li sortia de manmera natural, com li surt a Òscar Dalmau.

La gran aportació d’aquesta colla ha estat parlar sense complexos de la cultura catalana que han viscut des de petits. Hi ha hagut gent de la meva generació que s’ha passat la vida avergonyint-se’n. Les novel·les de Roald Dahl publicades per L’Esparver o el Peter Pan de J.M. Barrie traduït al català per Marià Manent són referents de Garlanda . Fa molta gràcia quan Rovira explica que té una bicicleta i que li ha posat el nom del cavall de Lucky Luke, Jolly Jumper, pensant que el primer cotxe de son germà també se’n deia (després resulta que es deia Ou Dur).

Però compte! Al costat d’aquests referents de la infància hi ha Pasolini, el Diccionari Etimològic de Joan Coromines, Natalia Ginzburg o Josep M. de Sagarra a qui dedica una nota genial. Titula el text “Del color que té el suc de les taronges esclafades en el port”, que surt del primer paràgraf de Vida privada i apostil · la: “a mi ja m’hauria semblat prou feina, però després Sagarra hi adjunta una novel·la”. El diccionari de paraules singulars i inventades és sensacional. 

Em queden moltíssimes coses bones per dir, però si les digués totes algú podria dir que faig els articles amb massa música. Recomanació total.

Maria Rovira Garlanda Blackie Books 176 pàgines 19,90 euros

Julià Guillamon
Julià Guillamon
La Vanguardia en català

Forma parte de la redacción de La Vanguardia.

Ver comentarios 3
Las normas de la comunidad aplican.
ML
Marta L.Suscriptorhace 12 min

Buen análisis, ayuda a entender el contexto de la noticia.

JP
Joan P.Suscriptorhace 28 min

Se agradece el rigor y las fuentes contrastadas.

RV
Roberto V.hace 1 h

Excelente trabajo de la redacción, como siempre.