Les anomenades superdones

Llegir les entrevistes de La Contra sempre és un plaer; descobreixes noves facetes de personatges coneguts i, sobretot, posen el focus en gent que, amb una mica de sort, respon també a les teves preguntes, les que et fas a tu mateixa sobre la vida. Encara estic impressionada amb les respostes que el psicòleg i terapeuta de parella Antonio Bolinches va donar a les qüestions sempre intel·ligents que li va plantejar l’amic Víctor- M. Amela, publicades a l’última pàgina d’aquest diari nostre dimarts passat.

El savi i l’entrevistador parlaven sobre les relacions home-dona i els problemes per trobar parella de les que Bolinches va denominar “superdones”. Amela li va demanar concreció, i l’entrevistat va explicar que amb aquest qualificatiu es referia a una “dona d’entre 40 i 60 anys, guapa, intel·ligent, amb estudis i ingressos i estatus alt” i advertia que quatre de cada cinc “no trobaran un home a la seva altura”. I, hi afegeixo jo, en el cas que el trobin, ja l’ha agafat una altra.

Si no fos perquè no estic en aquest rang d’edat, més per excés que per defecte, per bé que sí que em considero guapa i intel·ligent i amb estudis, i que això dels ingressos i l’estatus alt seria discutible, confesso que em vaig sentir identificada àmpliament amb la problemàtica.

L’expert continuava explicant que les “superdones necessiten un home madur, autorealitzat, preparat per alegrar-se de l’èxit d’ella”. Aquí discrepo, perquè necessitar, necessitar, el que es diu necessitar no seria l’expressió correcta. Es necessita un lampista; un metge que no emuli l’amarg doctor House; una cita per a la perruqueria; un gestor que desenredi aquelles estranyes cartes amenaçadores que t’envia Hisenda, i fins i tot un pot de crema hidratant, però un home?

Per la meva experiència variada sé que, des de l’home més madur –si és que algú n’ha conegut algun– fins al més autorealitzat –n’hi ha un munt, o almenys és del que presumeixen–, tots, en el millor dels casos, han de fer un esforç enorme per alegrar-se de l’èxit d’una dona, sigui pròpia o aliena. Ni que et donin el Nobel.

Per mi que el problema a què s’enfronten les dones, i no fa falta ser súper, és sempre el mateix. Ho va explicar clarament l’escriptora Rebecca Solnit, que va encunyar el terme mansplaining per definirla manera condescendent amb què un home explica a una dona qualsevol cosa, fins i tot si ella és experta en la matèria. Per bé que el pitjor és el manspreading, aquell costum que tenen els homes d’asseure’s eixa­rran­cats. Que les noves generacions de dones s’espavilin, perquè ells, canviar, no canviaran.