Fem una cigarreta?

Com ens a gr ada prohibir. És el torn ara, si el Congrés així ho avala, del tabac a les terrasses, als concerts a l’aire lliure i a les platges. Un triomf de la intransigència i de la voluntat del poder públic de ficar el nas a tot arreu. L’aspiració del governant sempre apunta al mateix objectiu: ­dirigir la vida del ciutadà. De la A a la Z.

No n’hi ha prou. La mà dura per protegir-nos de nosaltres mateixos ha d’anar més enllà, fins a l’erradicació absoluta de qualsevol risc. Necessitem una llei que obligui els restaurants a no acceptar comandes que superin un determinat nombre de calories. S’ha de prohibir el bany estiuenc a les platges als qui no demostrin amb certificats que el seu sistema cardiovascular funciona perfectíssimament. Hauríem de castigar les pràctiques sexuals de risc, no en nom de la moral, sinó de la salut. I l’alcohol? Prohibit també a l’espai públic. Celebrem com cal que el Govern supleixi la manca de compromís ciutadà en la seriosa missió de posar fi a l’ancestral i mal costum d’emmalaltir i morir que tenim les persones.

La nova normativa no pretén salvaguardar la salut de qui no fuma, ja que parlem d’espais oberts

La nova onada prohibicionista ve avalada pel pes de la prova que aporta la comunitat mèdica: fumar mata. És cert. L’oposició a la mesura per part dels grups de pressió vinculats a l’oci –fer caixa versus salut– és un argument perdedor. La idea que la salut no té preu, encara que sí que en té, és imbatible.

És en el debat sobre els límits de la gestió del risc que pot assumir lliurement i en nom propi el ciutadà i en la discussió sobre la ­capacitat d’una societat per mantenir àmbits d’autogestió a peu de carrer on els ar­guments a favor del tabac haurien d’agafar força­.

Sobre el primer punt, destaquem el xantatge efectiu exercit sobre el fumador perquè accepti sense dir ni piu la prohibició: “Com que quan convé li paguem l’hospital, accepti el veto sobre el seu vici”. Aquesta extorsió no es practica amb qui té mals hàbits alimentaris, amb el sedentari, amb el bevedor, amb qui practica esports extrems o amb qui té conductes sexuals de risc, per posar alguns exemples. A aquests es procura com a màxim informar-los, no prohibir-los els excessos o vicis. A ningú se li acudiria obrir el debat sobre si s’ha de proporcionar atenció sanitària a un habitual de les orgies múltiples amb desconeguts, al conductor d’un vehicle que s’ha estavellat a 150 quilòmetres per hora o a qui s’estimba en un barranc practicant muntanyisme. Amb el fumador sí que s’obre periòdicament aquest debat. S’imposaria aquí, en favor de la justícia, la màxima: Tots frares o tots canonges! Però la veritat és que alguns riscos assumits lliurement es toleren, comprenen o fins i tot se celebren. D’altres, no.

Pel que fa a la capacitat d’una societat per autogestionar-se en qüestions bàsiques, silenci extrem; acostumats com estem a demanar permís per anar al lavabo. Però allò substancial és que la nova normativa que es proposa no pretén en aquesta ocasió salvaguardar la salut de qui no fuma, ja que parlem d’espais oberts. Es justifica únicament per ser una manera efectiva d’evitar molèsties al no fumador. Així que, arribats a aquest punt, cal retornar al principi dels frares i els canonges. Perquè n’hi ha que els disgusten i irriten les persones que criden o escolten música sense auriculars, o bé els que tenen escassos hàbits higiènics o els propietaris d’animals que converteixen la ciutat en un vàter gegantí a l’aire lliure, per posar alguns exemples. Només que les concessions dels uns envers els altres, quan es viu en societat, són imprescindibles. En el cas del tabac s’entén que no ha de ser així. El legislador anteposa el seu ànim prohibicionista a una demanda social més aviat tèbia, més enllà de la que impulsen –si deixem de banda la comunitat mèdica– alguns col·lectius tan primmirats com sorollosos.

Defensar el tabac pels llocs de treball o l’aportació al PIB és vistós i fins i tot pot tenir recorregut en una societat organitzada a través del diner com a principal vector. Però és en el terreny més vaporós de les idees, en la capacitat d’elecció de l’individu o en les bondats d’una societat que s’obliga a la transacció permanent i contínua entre persones lliures que viuen en comunitat, que la discussió es torna sòlida per a la presa de posició política.

Queda a resguard de la prohibició, de moment, el domicili. També el refugi en la lectura de l’apologia del fum de Roger Scruton. Fins que el Govern espanyol trobi la manera de manar la nostra intimitat i els llibres del pensador anglès s’afegeixin a l’índex de textos prohibits per la Sana Inquisició. Només és qüestió de temps.