Vasco da Gama, només una atracció turística

Vasco da Gama és per als portuguesos com Cristòfor Colom per als espanyols, ningú no li pot negar els mèrits com a gran explorador que va establir una ruta marítima entre Europa i Àsia vorejant el cap de Bona Esperança, i gràcies a això porten el seu nom un cràter a la Lluna, el pont més llarg de la UE, un barri de Ciutat del Cap, una localitat a Goa i tres equips de futbol, entre els quals el mundialment famós de Rio de Janeiro.

Però a l’església de Sant Francesc de Cochin (província índia de Kerala), gairebé passa desapercebuda una placa en una de les naus, al costat d’una làpida, amb una inscripció que diu: “En record de Vasco da Gama, marí portuguès, que va arribar a aquesta ciutat, hi va morir i hi va ser enterrat” (sense cap menció a les seves gestes o llegat). Fa temps que la tomba de pedra és buida, ja que al cap de pocs anys les seves restes es van traslladar a Portugal, i avui són al costat dels reis al monestir dels Jerònims de Lisboa.

La senzilla estructura, a Fort Cochin (el centre històric d’una ciutat de dos milions i mig d’habitants, a la vora del mar d’ Aràbia, una xarxa extensa d’illes i canals interconnectats) és un resum en si mateix de la història de la metròpolis i l’empremta de Vasco da Gama, ja que la van erigir els catòlics, la van fer seva l’ Església holandesa de la Reforma primer i l’ Església anglicana després, a mesura que els imperis van conquerir i van perdre el poder, i ara pertany a l’ Església del sud de l’ Índia (protestant).

Vasco da Gama atreu visitants, però per a molts va ser un colonitzador cruel

Vasco da Gama va canviar la història quan es va presentar per primera vegada en aquest racó de món el 1498 (sis anys després del descobriment d’ Amèrica per Colom) amb quatre vaixells que havien sortit mesos abans del que avui és la torre de Belém a Lisboa, amb escales a Tenerife, les illes Cap Verd, Ciutat del Cap, Moçambic i Mombasa, abans que arribessin a la costa malabar, controlada militarment i econòmicament per mercaders àrabs que s’havien d’entendre amb els maharajàs locals (a Cochin hi va posar el peu el 1502). La missió era desenvolupar una ruta marítima per al comerç lucratiu del pebre, la canyella, el cardamom i altres espècies, fins aleshores dominava la República de Venècia, transportant-ne en caravanes terrestres.

Vasco da Gama va fer tres desplaçaments en total al que avui és Kerala per consolidar el domini portuguès a l’ Estat de l’ Índia, amb un altre d’intercalat del també cèlebre explorador Pedro Álvares Cabral. L’últim va ser el 1524 al capdavant d’una flota de 14 vaixells, però quan feia poc que hi havien arribat va contreure la malària, i va morir la nit de Nadal d’aquest mateix any.

Potser el símbol més gran de com Cochin ha girat l’esquena a l’aventurer portuguès és que la casa que habitava durant les seves estades –un bonic exemple d’arquitectura europea del segle XVI, en ple centre– és avui un allotjament de família, i els propietaris lloguen habitacions a turistes que no volen pagar un hotel. Si on va ser enterrat a l’església de Sant Francesc hi ha una placa, aquí ni això. Per retre-li homenatge cal anar a Sines, a Portugal, on va néixer i té una estàtua, o a Lisboa.

El trànsit de ferris, barcasses i vaixells mercants fa de Cochin la Venècia índia

A Cochin és una figura polèmica. La plaça que porta el seu nom és l’epicentre mateix de la zona històrica, on els locals veuran la posta de sol i els turistes admiraran la pesca amb xarxes xineses (originària del segle XIV), unes enormes instal·lacions fixes amb una xarxa rectangular suspesa per un sistema de pals i politges de bambú i fusta, operades per un sistema enginyós de contrapesos (principalment pedres) que permet als pescadors submergir-les, deixar-les reposar a l’aigua una estona, i després aixecar-les. El que pesquen és desplegat i venut en paradetes al llarg del passeig marítim.

Entre els transeünts i als comerços dels voltants de la plaça –com ara una sastreria que fa vestits, camises i pijames a mida en només dues hores– hi ha (sobretot joves) els que no saben qui va ser Vasco da Gama (per a qui només és un nom), els que aprecien el que va fer pel comerç, la globalització del seu temps, el tràfic d’idees i cultura (i la seva contribució al turisme) i els que el veuen com un colonitzador brutal i imperialista que va esclavitzar els nadius i que se’n va endur la riquesa.

Cinc-cents dos anys després de la mort de Vasco da Gama, “almirall dels mars d’ Aràbia, Pèrsia, l’ Índia i tot l’ Orient”, Cochin és una pròspera ciutat industrial i de serveis que hi viu d’esquena, tret per als turistes, amb un port natural (centre d’entrenament de la Marina índia) i una gran terminal de contenidors, i es beneficia de la protecció als monsons que li proporcionen les muntanyes Gharg occidentals, cosa que permet que operi tot l’any. Des de la terrassa d’una habitació al Brunton Boatyard, una antiga drassana convertida en un hotel de luxe, un s’hi pot passar la nit sencera veient passar pel canal ferris i tota mena de barcasses i vaixells mercants de gran envergadura que transporten components elèctrics, productes químics i tèxtils, motors i peces d’indústria pesant, pinyes, papaies, mangos, fruites i verdures, com també llanxes ambulància, de la policia i dels bombers. És com una Venècia al mar d’ Aràbia.

Els propietaris de la casa on vivia l’explorador lloguen habitacions a turistes

Quan hi van arribar els portuguesos, per Cochin ja hi havien passat els àrabs i els xinesos, després els holandesos se’n convertirien en els propietaris el 1633, i més tard hi manarien els anglesos fins a la independència de l’ Índia. El resultat és una ciutat multicultural, amb sinagogues, esglésies i mesquites, demogràficament molt variada amb un 47% d’hindús, un 35% de cristians (catòlics i ortodoxos), un 18% de musulmans i una representació de sikhs i jueus.

Els portuguesos, després que s’establissin a Cochin i hi construïssin el fort Manuel en honor del rei Manuel I, van traslladar la capital política i administrativa de l’ Estat de l’ Índia a Goa, on es van quedar fins al 1961 i el seu llegat arquitectònic, culinari, cultural, de costums i en els noms de les famílies encara perdura. Aquí, Vasco da Gama és només una plaça i un ham turístic.