Feijóo compra la hipoteca de tipus fix d’Abascal

Posat a demanar una hipoteca per edificar prou majoria per governar, el Partit Popular ha optat pel crèdit a interès fix del partit d’ Abascal.

Vox s’ha convertit en el seu soci invariable després de totes les eleccions celebrades des del desembre a Espanya. Primer a Extremadura, després a Aragó i Castella i Lleó, fins a arribar al juny a Andalusia.

Les últimes quatre eleccions regionals han convertit Vox en un subjecte polític familiar

El resultat d’aquestes quatre eleccions ha estat gairebé sempre el mateix: ha guanyat clarament el PP, amb folgança incontestable, però la victòria ha estat insuficient i s’ha vist obligat a pactar amb els ultranacionalistes de Vox per consolidar una majoria que li permeti governar.

Aquesta aliança política, repetida quatre vegades seguides, ha naturalitzat al llarg d’aquests mesos Vox, que ha deixat de ser un actor perifèric de la política espanyola.

Si algun efecte polític han tingut aquestes eleccions regionals ha estat aquest: Vox i l’ultranacionalisme –un corrent molt en voga a tot Europa– ja no és un cos estrany en la política espanyola. Això, essencialment, és el que ha passat.

Llegint els quatre acords de govern signats a les quatre comunitats on s’han celebrat eleccions, es percep amb detall la profunditat del pacte entre les dues formacions a què es refereix Javier Gallego en la seva crònica d’avui a la nostra secció de Política.

Independentment dels resultats electorals dels dos socis o de les singularitats econòmiques o socials de cadascuna de les comunitats –no és el mateix, ni reclamen el mateix, la província de Terol que Màlaga, o Sevilla que Lleó–, els acords subscrits a les quatre regions diuen el mateix als capítols que interessen més al partit de Santiago Abascal, que ha aconseguit imposar –caldrà reconèixer els seus mèrits– els seus hits polítics sense embuts en els pactes de govern ambel PP.

Per exemple, en la controvertida prioritat nacional. El primer lloc en què apareix aquesta idea és a l’acord d’Extremadura, signat el 17 d’abril d’aquest any entre la presidenta Maria Guardiola i el líder extremeny de Vox, Óscar Fernández. Però el mateix text, exactament el mateix, es reprodueix en els mateixos termes en els altres tres acords de govern firmats després. L’últim, el d’ Andalusia el 2 de juliol del 2026 entre Juan Manuel Moreno i Manuel Gavira.

El president Moreno insistia dimecres en una reunió d’un comitè regional del PP d’ Andalusia celebrat a Sevilla que el pacte que l’ha tornat al Govern es va negociar a la seva comunitat, “com no podia ser de cap altra manera” –els andalusos, des d’ Antequera, no han volgut mai ser menys–. Potser, però, el retalla i enganxa, aplicat a elements fonamentals del pacte de govern, fa pensar que algunes línies polítiques del pacte van més enllà dels interessos de la comunitat.

La doctrina de la prioritat nacional, malgrat que és el punt més destacat, no és l’únic exemple que dona la comparació dels quatre pactes de govern. Passa el mateix amb paràgrafs, idèntics, reproduïts en els quatre acords. Per exemple, el rebuig de l’agenda 2030 –una de les obsessions polítiques de Vox– o de l’acord del Mercosur, al qual el PP europeu sí que ha donat suport.

O, una altra prioritat nacional de Vox, en el capítol d’immigració: el rebuig de l’acollida de menors. El text, que compromet les comunitats a no acceptar més nens que els que ja tenen, és idèntic en els quatre acords.

De la mateixa manera es reprodueix la prohibició del nicab i el burca en els serveis públics de les quatre comunitats, sigui Aragó o Andalusia, una comunitat fronterera amb un continent on milions de dones continuen utilitzant aquestes peces, agradi o no.

Més: el rebuig de la implantació d’instal·lacions d’energies renovables en terrenys agraris. El PP d’ Aragó i Andalusia ha fet d’aquest recurs energètic una de les palanques del seu creixement. Només cal llegir el programa que el Partit Popular va presentar a Andalusia, en què abordava la necessitat de compatibilitzar instal·lacions renovables i activitat agrària. La consigna de Vox és ni una olivera arrencada més per posar una placa solar. No sé com encaixa tot plegat.

Si el text dels acords d’Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia descriuen un ­propòsit i una manera de negociar, queda clar que Vox ha aconseguit vendre la seva hipoteca a tipus fix, com a mínim al PP.