La música de l’atzar

Hi ha una curiosa coincidència en la història de l’èxtasi futbolístic local. La victòria d’ Espanya al Mundial de Sud-àfrica va arribar l’endemà de la gran manifestació a Barcelona que va iniciar el cicle sobiranista català. Avui fa una setmana l’entusiasmadora victòria d’ Espanya al Mundial dels Estats Units ha tingut lloc tres dies després de la sentència de la justícia europea que posa fi a aquest cicle avalant la llei d’ Amnistia. Alfa i omega amb gols d’ Andrés Iniesta (2010) i Ferran Torres (2026), jugadors del Futbol Club Barcelona. La música de l’atzar.

El juliol del 2010 la legislatura agonitzava com a conseqüència de la crisi econòmica. El Mundial de Sud-àfrica va ser un breu respir. El maig d’aquell any José Luis Rodríguez Zapatero s’havia vist obligat a canviar de política davant el greu empitjorament del dèficit públic. Sense el suport alemany, el keynesianisme era impossible al sud d’Europa.

En una dramàtica reunió de l’ Ecofin, el directori europeu va advertir la ministra Elena Salgado que l’única manera de calmar l’aposta dels mercats per la ruïna d’ Espanya era procedir a una retallada enèrgica de la despesa pública. 10 de maig del 2010. L’endemà Barack Obama trucava al president espanyol per recordar-li que l’estabilitat de tota la zona euro estava en risc. “Vostè ha de prendre mesures enèrgiques”, li va dir. Nicolas Sarkozy va arribar a amenaçar amb la sortida de França de l’euro si Espanya i Itàlia no retallaven.

Zapatero podia haver dimitit per convocar eleccions i sotmetre la política d’austeritat al vot popular. Hauria estat un desafiament. Hauria tensat molt la corda. No va fer aquell pas. Va rectificar, va anar al Congrés per anunciar una retallada de 15.000 milions en dos anys, i va deixar de ser ZP. La legislatura quedava sentenciada i això va provocar un corriment de forces a l’interior del Tribunal Constitucional. El magistrat Manuel Aragón Reyes , antic professor de Zapatero, va entendre que era el moment de canviar de bàndol per promoure una resolució “exemplaritzant” sobre un Estatut el preàmbul del qual definia Catalunya com a nació. La sentència va ser escrita amb llapis de carbó 8B. Felipe González , sempre preocupat per l’estabilitat d’ Espanya, va dir el següent: “La sentència conté afirmacions polítiques ofensives”. 28 de juny del 2010.

Hi va haver resposta als carrers de Barcelona. Manifestació multitudinària sota el signe de la sobirania. “ Som una nació, tenim dret a decidir”, deia la capçalera. El president de la Generalitat, el socialista José Montilla , no va poder acabar el trajecte, escridassat per manifestants irats. Convergència prenia de nou el control de la política catalana. 10 de juliol. Al cap de vint-i-quatre hores, Espanya guanyava el mundial de Sud-àfrica i milers de persones sortien al carrer a l’àrea metropolitana de Barcelona fent onejar la bandera espanyola.

Mundial de Sud-àfrica: inici del procés; Mundial dels Estats Units: l’amnistia ratificada

Hi ha una història poc coneguda d’aquells dies. El Govern central es va plantejar que la selecció tornés a Espanya per Barcelona, per després traslladar el festeig a Madrid. Idea de Miguel Barroso , antic assessor de Zapatero, un home influent al Partit Socialista, mort el 2024. Diria que avui el troben a faltar. La Federació Espanyola de Futbol, llavors presidida per Ángel María Villar , s’hi va oposar. La selecció aterraria directament a Madrid, sense concessions federalistes.

Recordo que un diari turc, el liberal Vatan , va publicar aquells dies un reportatge interessant sobre el contrast de banderes a Barcelona, amb un titular molt vistós que deia “ Dün dündür”, expressió popular turca que vindria a significar “Ahir és ahir”. Els gols entren, les banderes passen. Va sortir a les revistes de premsa i a La Vanguardia ho vam comentar.

El 2010 l’independentisme català prenia forma com a gran moviment de masses. El procés , però , no va accelerar immediatament. El novembre del 2010 CiU va guanyar amb força les eleccions catalanes, va tenir temps de pactar uns pressupostos amb el PP i va accelerar després d’espantar-se amb el moviment dels indignats el 2011. La gent del 15-M va envoltar el Parlament i va obligar els governants catalans a fer servir un helicòpter. La protesta per les retallades començava a ser més intensa del que havia previst Artur Mas , i els hereus de Jordi Pujol s’havien jurat a si mateixos que no tornarien mai més a l’oposició per cedir el pas a una aliança de les esquerres. El que va venir després és conegut per tots.

El 2026 l’independentisme sembla derrotat, tot i que l’últim baròmetre del CEO, institut d’opinió pública de la Generalitat, que manté una bona reputació, indica un repunt d’aquesta preferència política, que avui seria compartida pel 45% dels catalans, cinc punts més que fa un any.

Qui conegui una mica la història de Catalunya sap que no s’han de donar mai per mortes les tensions aparentment apagades d’una societat que en el passat va alternar diverses vegades esclats i quietuds. La victòria d’ Espanya als Estats Units ha provocat una sincera efusió d’alegria a Catalunya, sobretot a l’àrea de Barcelona, amb moltes més banderes espanyoles que fa 16 anys. A partir d’aquesta dada, el més intel·ligent que avui podria fer la Brigada Aranzadi és aplicar sense dilació el veredicte de la justícia europea sobre l’amnistia. Venen revolts en la realitat profunda d’Europa. Ve un temps encara més incert.

L’independentisme és mort? L’últim baròmetre del CEO assenyala un repunt

La música de l’atzar. Hi ha una altra coincidència significativa entre els dos mundials de futbol. El 2010, Rodríguez Zapatero estava en hores baixes. El 2026, torna a estar-ho.